ELS COLLONS DEL MEU EGO

Sí, m'adono que sóc d'aquelles persones que no volen demanar ajuda. Sempre he tingut moltes raons per fer-ho. Rectifico, molts falsos motius per fer-ho. N'esmento uns quants fent un acte d'humilitat :
- El que em passa no és tan greu com pot semblar.
- El que em passa li passa a molta gent.
- Tothom té prou feina. No cal que destorbi ningú.
- Hi ha molta gent que li passa el mateix que a mi i se n'ha de sortir sola.
- Me'n puc sortir sola.
Aquest últim punt és el punt clau. ME'N PUC SORTIR SOLA. Això ha estat així tota la vida, amb gran desesperació de la meva mare (i després de la família que he format). Hi ha una persona que s'hi pot sentir identificada. En la seva vida d'escolta la van totemnitzar Llama estoic. Fa molts anys que conec aquest "llama estoic" i dono fe del seu estoïcisme. També dono fe del meu no estoïcisme, perquè sóc molt cagadeta, jo. Però el fet és que ni ell ni jo no demanem mai ajuda. Vet aquí com dues persones tan diferents arriben a comportar-se de vegades de manera tan semblant. Seria possible que l'estoic i la cagadeta tinguéssim la mateixa flaca ? Hauré d'esperar que en Woody Allen faci una peli en què els protes vagin al psicoterapeuta amb aquest problema. Però prego que no sigui una peli filmada a Barcelona sinó a N.Y. Please, please.
Bé, si he de trobar un punt a favor de no haver demanat ajuda a qui l'havia de demanar, és pensant en les meves veïnes de replà. Les encantadores velletes que cada dia han trucat a la meva porta interessant-se per mi, portant-me el pa i alguna coseta més. Se sentien tant bé sent útils i tornant-me els favors rebuts quan elles estaven malaltes i jo les atenia ! Petonets a les veïnes.
Ja veieu que estic millor, que m'he tornat a posar a l'ordinador i he connectat amb el món exterior.
Gràcies a tots, família, amics i amigues que m'heu telefonat i enviat mails, preocupats pel meu estat físic i anímic. Que m'heu esbroncat per no haver-vos demanat ajuda. Us estimo molt i quan torni a fotre'm de cap (perquè de ben segur que ho tornaré a fer) estigueu segurs que frenaré el meu EGO i us faré un SOS sense pensar-m'ho dues vegades. Vet aquí que, a mida que m'acosto a la vellesa, començo a entendre la Vida i a conèixer qui i com sóc. Espero que algun dia em pugui llicenciar a la Universitat de la Vida. És qüestió de temps. Però penso fer via.

Petonets a tots.

La meva deria

Tornaria a parlar del Raval però no ho faré, tot i que cada dia que hi vaig en surto amb el cor en un puny i revoltada contra els homes magrebins. Ja sé que no es pot generalitzar, però el tant per cent d'homes que portaria al "paredón" és cada cop més gran. Alhora, l'admiració que sento per les dones magrebines creix en la mateixa mesura. La seva lluita per sobreviure i tirar endavant la seva vida i la dels seus fills és titànica. No es planyen. Tan sols, de vegades, em diuen "que dura és la vida, que dura és". I se'ls entel.len els ulls. No es permeten plorar, no s'ho poden permetre perquè saben que defallirien i no tenen ningú en qui poder refugiar-se.Em sento tan estúpida planyent-me de vegades de situacions personals que són fútils ! De totes les vegades que ho he fet al llarg de la meva vida i que ara se'm presenten com una rebequeria de nena malcriada en l'abundància. Quina lliçó de vida estic rebent ara al Raval! Aquest voluntariat m'aporta moltíssim més del que jo dono i donaré mai. Voldria poder fer arribar aquest pensament a les meves alumnes però no sé si sabré fer-ho, si em sabré fer entendre. Voldria que elles sasbessin que són elles les meves mestres i jo la seva alumna agraïda. I això, en certa manera, em retorna al temps en què jo era mestra i arribava al cap de setmana feta pols. No sabia si a classe havia fet gaire bona feina però el que sabia del cert és que havia rebut moltíssim dels meus nens i nenes. Moltíssim més del que jo els havia aportat. Treballar al Raval ha estat una de les millors decisions que he pres des que vaig deixar l'escola. Espero poder seguir treballant-hi força anys encara.A banda del Raval, però no a banda de l'ensenyament, us recomano de tot cor que aneu a veure l'obra de teare "Els nois d'història", que fan al Goya. Jo l'he vist dues vegades. Això vol dir que m'ha entusiasmat el tema, l'obra, la direcció, l'actuacció.. tot. I em permeto de reproduir una part del text escrit pel director, en Josep Maria Pou, que figura en el programa escrit."ELS NOIS D'HISTÒRIA"(...) parla de l'educació, de l'ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, del cinema d'abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel.ligent i divertida, presentant dalt de l'escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres -massa tips alguns, amb massa gana d'altres -, que s'arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement.(...) Algú va dir "Som aquí per ajudar els joves a saber".Si no heu vist aquesta obra, no us la perdeu. Sortireu del teatre una mica més joves i una mica més savis. (Pou dixit)

NO SOM RES !

El divendres passat em vaig entortolligar amb els peus i vaig saltar un tram d'escales a la meva casa de BCN. Vaig caure com un sac de patates de mil quilos i em van arreplegar els veïns. Em van portar fins a casa i em van dipositar al sofà tot demanant-me si volia que avisessin una ambulància.
- No, no, gràcies, no crec que m'hagi trencat res, és la patacada, ja em passarà.
Em sentia parlar amb un fil de veu. Tenia els ulls tancats i el cos tens pel dolor.
- Segur que no vol que avisem una ambulància ?
- No, no cal, és una patacada forta i prou. Moltes gràcies.
Les veïnes del replà - dues velletes encantadores a qui jo havia cuidat quan tenien una pneumònia feia poc- es desvivien per mi.
Finalment tothom va marxar i jo em vaig quedar abaltida en el sofà no sé pas quant temps. Després vaig decidir anar-me'n al llit. Potser vaig trigar un quart d'hora a arribar-hi perquè no em podia ni moure. El dolor era tan intens que el més mínim moviment em costava minuts a poder-lo realitzar i un reguitzell d' ais i uis, acompanyats d'un rosari de renecs (que sempre serveixen de bàlsam). Em vaig desplomar al llit. Vaig passar la nit immòbil, ajaguda sobre el costat dret perquè l'esquerre havia rebut tota la patacada. L'endemà al matí vaig intentar moure'm per anar al lavabo. Va ser com un part. Gairebé vint minuts per arribar al lavabo, fer el riu i tornar a jeure al llit. Era dissabte al matí. Vaig comprovar que no tenia res trencat però que la musculatura de cintura en avall i els tendons del braç esquerra, malmesos de feia una any per una caiguda, estaven fets pols. Em vaig llevar a mitja tarda per fer-me una mica de dinar. Pasta. I altra cop al llit. La nit del dissabte al diumenge vaig dormir força bé, sempre recolzada al cantó dret. Em vaig llevar al migdia. Tenia gana. Pasta altra cop i sofà i tele per distreure'm. Les veïnes em van anar a buscar Voltaren a la farmàcia i a mitja tarda ja vaig poder transitar, sense un dolor extrem, per la casa. Ara espero que sigui demà per poder-me prendre un altre Voltaren. I, de mica en mica, poder valdre'm més i més per mi mateixa, tornar al Raval on tinc tanta feina.
He titulat aquest escrit "No som res " perquè quan res no passa ens sentim autosuficients, valents, enèrgics. Però ves, una simple entropessada per les escales ens fa esdevenir uns
éssers desvalguts, depenents, pobrets, pobrets. Em sembla que les persones som éssers molt fràgils, extremadament fràgils, sobretot perquè hi ha moltes coses externes que ens fan sentir sovint falsament superiors i confiem tant en aquesta superioritat que quan una cosa tan fútil com una caiguda per les escales ens deixa completament anorreats i dependents dels altres, això ens ens deixa absolutament descol·locats i indefensos. Quan som petits i estem malalts sabem que cridem mare, mare, i la mare, o el pare ens acollirà. I si tenim uns pares com cal serem atesos. Però quan això ens succeeix de grans, ja no hi ha mare ni pare que valguin. Perquè o ja són massa vells, on ja són morts, o el nostre orgull no ens permet tornar a ser infants. I és en aquests moments en què ens trobem infinitament sols i desvalguts. I és curiós com en els moments crucials, realment crucials de les nostres vides, encara que tinguem marit i fills que ens estimin, sempre enyorem la mare que ens cuidi.
No fa gaire, un matrimoni de veïns que van morir en poc espai de temps l'un de l'altre, en sentir-se morir, tots dos cridaven la mare. Tenien 90 anys i cridaven la mare. I no és pas perquè no haguessin estimat el seu pare sinó, perquè em sembla, que el fet d'haver estat gestats dins el ventre de la mare, haver estat parits per la mare, alletats per ella i criats per ella durant els primers anys, és quelcom que no s'esborra mai. El crit a la mare és el crit a la dona que els ha donat la vida. I és normal que, quan la vida s'acaba, la persona torni a reclamar la mare que els ha donat aquesta vida.
Vaja, sempre m'embolico i me'n vaig més enllà d'on pensava anar.
Bé, me'n vaig a dormir. Espero llevar-me demà, prendrem un altre Voltaren i estar millor.
No sóc res després de saltar un tram d'escales. La Vida sempre és una lliçó.

P.D. Per error vaig escriure un text com un "comentari" del meu darrer escrit. Si algú el vol llegir busqueu-lo en un dels 5 comentaris que hi figuren. Jo no em veig en cor de reescriure'l. Petonets.

COM EL GUADIANA

Algunes amigues sempre m'han dit que sóc com el Guadiana, que ara el veus i després desapreix durant quilòmetres per tornar a reaprèixer i tornar a endinsar-se a la terra. Quan desapareixo no sóc conscient del temps que passa, me'n fan ser els altres. Quan avui he obert el meu blog i he vist que no l'havia tocat des de fa més d'un més no me'n feia pagues. Però aquesta és una de les meves xacres que dubto que, en aquestes alçades de la meva vida, pugui arribar a rectificar.
Què he fet durant aquest més en què he estat missing total ? Missing del blog,si més no. Doncs simplement intentant acoplar-me a les activitats d'aquest any. D'altra banda l'entrada a la tardor total, l'escurçament del dia i de la llum em paralitza força i m'entristeix. I el Raval m'ha xuclat molt animicament. Aquest any tenim un munt d'alumnes noves, la majoria joves, molt interessades en aprendre, i amb uns panorames personals escruixidors que em trasvalcen i em creen un gran sentiment d'impotència que sé que he de superar. I només faltava aquesta crisi que permet que els banquers dormin tranquils a les seves cases mentre els pobres passen a l'estatus de miserables i els que les passaven magres esdevinguin pobres de solemnitat. Les famílies magrebis que anaven vivint amb el sou de manobre del pare i potser del germà gran ara es troben que el pare i el germà han perdut la feina. D'altra banda hi ha un fet nou que no havíem vist mai al Raval : ens arriven mares joves que han hagut de deixar els fillets al Marroc, amb el marit que té feinetes de tant en tant i que han estat enviades a Espanya per buscar treball netejant cases. Estan destroçades, enyorades i arriben en un moment en què no troben feina enlloc. Les setmanes van passant i la desesperació va creixent. Hi ha una mare que va venir embarassa de de 8 mesos perquè el seu fill neixés a Espanya. Ara la seva criatura té 4 mesos. Ha deixat una nena de tres anys i un nen de 4 anys al Marroc i està desolada. No troba feina. I el temps passa. Quines vides més dures i sense futur. Aquestes dones venen cada dia a classe amb un somriure dolç, m'abracen, ens fem tres petons, Salam Alekum, Alekum Salam. I quan marxen les abraçades i els petons encara són més emotius i ens donen les gracies pel temps que els hem dedicat. Quina fortalesa, la d'aquestes dones.