NADAL, ÉS CLAR

Amb aquest Nadal és la cinquanta cinquena vegada que faig cagar el Tió.Vaig començar quan tenia un any i a casa me'n van fer acomiadar als 10 anys. Quan va néixer l'Anna vam reinstaurar la tradició. L'Anna tenia sis mesos escassos, però el vam fer cagar juntament amb uns amics que encara no tenien fills, després ells en van tenir tres de molt seguits i d'aleshores estant l'hem fet cagar tots plegats. Es va morir la meva mare però vam continuar la tradició tots junts. Uns anys més tard els nostres amics van deixar de venir per motius familiars però nosaltres ho vam seguir fent, amb la incorporcació de tres néts. I ara que els néts tenen 14, 12 i 11 anys seguim amb aquest bell costum, la vigília de Nadal i són els xics els que omplen el Tió mentre nosaltres, en una altra habitació esperem el crit de la canalla dient "ja fuma, ja fuma! per abraonar-nos damunt el d'aquest, armats de bastons i fent les cantarelles adients mentre atonyinem amorosament el Tió, un Tió que ve del meu pare. Tota la família esperem aquest dia amb la mateixa il.lusió de quan érem infants. I els adults que, de petits, no van tenir mai Tió, són els que l'esperen amb més il.lusió de tots els adults.
Després sopem i la fem petar fins ben tard. Enguany, per motius diversos, hem sopat primer i hem fet el Tió després. La il.lusió i les riallades ham estat les mateixes. Les lletres de les Nadales comencen a flaquejar i haurem de fer un llibret de cançons per l'any vinent.
La vigília de Nadal és quan més gaudim de les festes a casa, quan tots ens tornem a sentir petits, quan avis, pares, fills i néts compartim en un mateix plas i amb la mateixa al·legaria una festa familiar que ens aplega a tots.I això no té preu !
Aquest any, l'Oriol ha fet tot sol el pessebre. La Tanit ha planxat dues estovalles i 12 tovallons a la perfecció. Espero que l'any vinent en Roger prepari la il·luminació de l'arbre de Nadal i dels balcons.

Pel dinar de Nadal vam tornar a ser-hi tots, fins i tot va venir una germana de la Karen, la Debby. Com més som més bé ens ho passem. El tec ens va deixar abaltits i, després de la llarga sobretaula, els adults ens vam anar estirant damunt els matalassos de la sala d'estar del Tió mentre la jovenalla se n'anava a l'altra sala d'estar a jeure als sofàs per mirar la tele o se'n van anar a jugar a l'ordinador. Gran migdiada. Com la del llop que s'havia menjat les sis cabretes. Ja era ben fosc quan tothom va començar a desfilar cap a casa seva. El dia de Nadal vam trobar a faltar a la Tanit que se n'havia anat a Andorra per passar el dia amb el seu pare i la nova família del pare.

Ha estat un Nadal tranquil, harmoniós... feia temps que no em sentia tan feliç.

AMINATOU HAIDAR

Fa molt anys em vaig adherir a la causa del poble Sahrauí. Amb l'ajuda del col.lectiu de Terrassa, que feia anys que donava suport a aquest poble. A Berga es van fer unes jornades per donar conèixer la seva causa i una problemàtica molt propera a la de Catalunya, la del poble sahrauí. A casa nostra vam acollir diversos homes saharians. Estaven molt cansats de no entrar en una lluita directa amb l'exèrcit marroquí i deien que això els afeblia, perquè, mentre lluitaven, i generalment vencien, els ànims eren forts, els mantenien en esta d'alerta total, els feia sentir vius i combatius. Però que l'espera d'una resolució per part de-les Nacions Unides, els deixatava. Els homes, tots soldats, ja no tenien una missió concreta. I l'espera els deixondia. Tenien por que l'espera interminable del referèndum que sol·licitaven i que e Marroc no acceptava, malgrat les pressions de les Nacions Unides, acabés amb la seva força per lluitar contra el Marroc.
AMINATOU HAIDAR, en posar la seva vida a les mans dels seus eterns botxins i alhora, a la dels Països europeus i també dels EE.UU. ha aconseguit que, durant uns dies, totes les mirades del món l'estiguessin seguint i que la causa per la qual ella arriscava la vida, estigués en un primer pla.
De moment ella ha guanyat la batalla. Però la cara fosca de tots els estats es manté.

Llarga vida a AMINATOU HAIDAR.

Però no serà llarga si tots nosaltres no la recolzem.

Festa al Raval

Estic reventada. Avui, al Casal del Raval on hi faig classes de catala i castellà, hem fet l'habitual dinar de final d'any amb totes les dones que venen al Casal. I ha estat una gran festa.
Malgrat les penúries econòmiques del 90% d'aquestes dones i les seves famílies, totes han fet un esforç increïble per aportar menjar cuinat per elles. I era de tres estrelles Michelin.
Erem unes 50 persones.
Després del copiós dinar i de prendre un tè boníssim, hem arraconat les taules per fer una pista de ball. Com han ballat les meves estimades magrebines ! Jo també m'hi he afegit i han trobat que feia moure les caderes prou bé. Però jo em trobava tan carrossa ! Jo que sempre havia ballat tant ! Una altra situació per fer-me adonar dels anys que tinc !
Aquesta festa és l'única casió que tenen aquestes dones per poder ballar i cantar. Perquè aquí no ho poden fer mai. Al Magreb les ballades sovintegen perquè es reuneixen les famílies al complert (germans, tiets i tietes, cosins i cosines) per qualsevol celebració i llavors tothom balla. Però aquí no ho poden fer sinó és al nostre i seu Casal. Totes estaven tan contentes ! L'espai s'omplia també amb aquells crits aguts, guturals, tradicionals de les dones àrabs. Uns crits que tampoc no poden fer mai sinó és aquí, al Casal.
I totes ens abraçavem,ens petonejavem plenes de felicitat. No hi ha fronteres entre les dones del Magreb i les d'aquí quan ens sentim acceptades i estimades. Elles es senten estimades per nosaltres i jo em sento molt estimada per elles. Però aquesta estimació, per les meves Magrebines, és molt i molt important, perquè les fa sentir menys estranyes en un país estrany, més acceptades. I aquestes dones són molt afectuoses, molt generoses en tots aspectes. Són molt agraïdes i no es cansen de demostrar-ho. I donen tot el que poden donar. A mi m'emocionen extraordinàriament i em donen una lliçó de desinhibició a l'hora de manifestar el seu afecte. No tenen les "prevencions socials" que tenim la gent d'aquí. I això m'encanta. Són dones amb moltíssimes menys llibertats que nosaltres, a nivell familiar i social. En canvi tenen una gran llibertat, espontània, per manifestar els seus sentiments (entre dones, és clar).
En aquests dinars hi assiteixen les "senyores de la parròquia de "Los HermanosFranciscanos" , que ´formen una mena de patronat que supervisa de lluny les activitats d'aquest casal, iniciament promugut per aquests frares. Es presenten a aquests dinars emperifollades, sortides de la perruqueria, seuen juntetes i parlen entre elles. Esperen que se'ls serveixi el menjar i després suposo (ara sóc dolenta) que en deuen parlar amb les seves amistats.
"Hoy he ido a la comida de Navidad de nuestras magrebies. Ha sido todo un éxito. Pobrecitas, estaban tan contentas !". Però no s'han quedat per rentar plats, ni fregar taules, ni escombrar ni fregar a terra. Això era cosa nostra, de les cooperants voluntàries. Obviament no han parlar amb cap magrebina ni s'han fusionat amb elles. Vade retro !
Quina bona pensada vaig tenir en decidir anar a treballar a aquest Casal, que és petitó i està portat per un jovent davant el qual em trec el barret. Rebo molt més del que dono. De vegades hi vaig sentint-me en baixa forma, de vegades una mica aclaparada per problemes personals, i sempre en surto amb les piles a cent, plena d'energia i relativitzant al cent per cent tots els meus problemes.
Penso que alguna vegada els hauré de dir com els n'estic d'agraïda.
I ara me'n vaig a dormir, si puc. Perquè estic tan emocionada que em costarà de dormir.

Exposició d'Aristides Maillol

Per a tots aquells que us agrada la pintura i l'escultura us recomano que aneu a veure l'exposició d'aquest gran artista de la Catalunya nord, a la Pedrera, a Barcelona. És absolutament magnífica. I no us perdeu el vídeo. A més de descobrir l'home senzill, enamorat de la seva terra, que era en Maillol, sentireu parlar el català d'aquella contrada i, de rera fons, unes cançons populars catalanes que s'estan perdent i que són una preciositat.
Paga la pena baixar a Barcelona per veure aquesta exposició.

S'acaba l'any

Tothom fa bons propòsit quan s'acaba un any i de cara al que ve. Jo, entre molts d'altres, em proposo reanudar el meu blog al 2010.
Mentrestant us desitjo que estigueu bonets i bonetes, que acabeu aquest maleït 2009 amb esperança i bon humor, que passeu un bon Nadal i pogueu celebrar el cap d'any amb la gent que estimeu.
Un petó a tothom.

No m'he mort !

Sóc conscient que no he escrit res des del mes d'agost, quan me'n vaig anar a Irlanda de vacances. Què ho fa que quan som vells el temps ens passi tan depressa ? Ens hauria de passar mésa poc a poc perquè fem menys coses, i això no és cert. Però ho vaig descobrint darrerament.
Mirat d'una altra manera, el temps em deu passar com una bufada de vent perquè em passo moltes hores badant, pensant, entretenint-me en petites coses i no fent res de res.
A mi em semblava que, en envellir, tidria el neguit de fer totes les coses que mai havia pogut fer.I és ben al contrari, ara tinc ganes d'entretenir-me de manera minimalista. Ara sóc capaç de passar-me hores mirant per la finestra, o asseguda en un banc de les Rambles de Barcelona, que és més divertit, no cal dir-hoEl "Carpe Diem" que de jove signficava viure el moment precís, exprémer cada segon,cada minut de la vida, viatjar a llocs desconeguts, experimentar noves sensacions, ara, tot això ja no m'atrau.
Em sento arrelada a un lloc precís, al meu entorn immediat, que sé o intueixo que guarda una munió de petites meravellles que encara no he descobert.
Y en eso estoy ! Amb tota la tranquil.litat del món.
I això em dona molta pau.

Error

Mentre escrivia l'anterior text va canviar el tipus de lletra, però en rellegir el text publicat no hi apareixia aquest canvi. Misteris que no sé entendre. De tota manera imagineu-vos que això va passar tal com us ho vaig dir. Així tindrà sentit el que us deia.

CATLANS ! JA SÓC AKÍ !

Torno a ser aquí però per poc temps, perquè demà passat me'n vaig de vacances a Irlanda.
La darrera vegada que vaig escriure en el meu blog va ser al març, per dir que havia estat missing a causa d'un accident. Després vaig estar missing a causa de res. Suposo que per l'esforç de reintegrar-me de mica en mica a la vida normal. Sóc una persona que, quan se m'estronquen les oracions trigo moooooooooooooolt temps a retrobar el meu aire. Sóc una perona de rampells que m'han dut massa vegades per mals camins. De vegades per bons camins. Sempre camins atzarosos. No sóc conscient de buscar l'aventura però la cerco inconscientment. I això, tota la vida m'ha portat molts problemes. I no m'agraden els problemes. Ara mateix no sé per què ha canviat el tipus de lletra. Ni sé com retornar a l'inicial. És una mena d'exemple de la meva vida. Hi ha situacions que em sembla que no he buscat però que m'han succeït. Tanmateix això no ha passat perquè sí. He pitjat alguna tecla que ha fet que el tipus de lletra canviés. Però ni que em matéssin no podria dir quina ha estat. Bé, ara aniré tirant amb el que tinc.
Què he fet d'ençà del Març ? Molt i res. Molt cap endins i res que tingui ganes d'explicar.
El més suggeridor ha estat la trobada amb les amigues de fa 50 anys. Les que fa 50 anys que seguim en contacte estret, compartint-ho tot. Ens vam trobar a Gósol, amb en Ballarin, que està sensacional als seus 89 anys. I amb la nostra Xita Parés, que als 20 anys va caure a la caldera de la juventut i es manté com sempre, per dins i per fora.
Però de tot això ja en parlaré quan torni d'Irlanda, quan estigui a Barcelona, quan la Tardor em dugui a l'escalfor de l'Ateneu, a l'escalfor dels records, a les retrobades amb les amigues i els amics, a aquest enyor del passat però que forma part d'un present absolut i perenne.
Fins al setembre.

QUE HI HA ALGÚ ?

Que hi ha algú que encara tingui l'humor o la perserverancia d'entrar en el meu blolg?
He estat missing durant molt de temps. El mateix temps que el meu cos ha estat missing de la meva vida normal. I no és pas que ara encara faci la meva vida de sempre. Estic molt condiiconada, encara, pels efectes de la meva aterrisada per les escales,però ja començo a veure'm les orelles. Les orelles però no pas els ànims,que ja vindran.
Això només un Hola ! Ja sóc aquí. Demà escriuré.