dijous, 27 de novembre de 2008

ELS COLLONS DEL MEU EGO

Sí, m'adono que sóc d'aquelles persones que no volen demanar ajuda. Sempre he tingut moltes raons per fer-ho. Rectifico, molts falsos motius per fer-ho. N'esmento uns quants fent un acte d'humilitat :
- El que em passa no és tan greu com pot semblar.
- El que em passa li passa a molta gent.
- Tothom té prou feina. No cal que destorbi ningú.
- Hi ha molta gent que li passa el mateix que a mi i se n'ha de sortir sola.
- Me'n puc sortir sola.
Aquest últim punt és el punt clau. ME'N PUC SORTIR SOLA. Això ha estat així tota la vida, amb gran desesperació de la meva mare (i després de la família que he format). Hi ha una persona que s'hi pot sentir identificada. En la seva vida d'escolta la van totemnitzar Llama estoic. Fa molts anys que conec aquest "llama estoic" i dono fe del seu estoïcisme. També dono fe del meu no estoïcisme, perquè sóc molt cagadeta, jo. Però el fet és que ni ell ni jo no demanem mai ajuda. Vet aquí com dues persones tan diferents arriben a comportar-se de vegades de manera tan semblant. Seria possible que l'estoic i la cagadeta tinguéssim la mateixa flaca ? Hauré d'esperar que en Woody Allen faci una peli en què els protes vagin al psicoterapeuta amb aquest problema. Però prego que no sigui una peli filmada a Barcelona sinó a N.Y. Please, please.
Bé, si he de trobar un punt a favor de no haver demanat ajuda a qui l'havia de demanar, és pensant en les meves veïnes de replà. Les encantadores velletes que cada dia han trucat a la meva porta interessant-se per mi, portant-me el pa i alguna coseta més. Se sentien tant bé sent útils i tornant-me els favors rebuts quan elles estaven malaltes i jo les atenia ! Petonets a les veïnes.
Ja veieu que estic millor, que m'he tornat a posar a l'ordinador i he connectat amb el món exterior.
Gràcies a tots, família, amics i amigues que m'heu telefonat i enviat mails, preocupats pel meu estat físic i anímic. Que m'heu esbroncat per no haver-vos demanat ajuda. Us estimo molt i quan torni a fotre'm de cap (perquè de ben segur que ho tornaré a fer) estigueu segurs que frenaré el meu EGO i us faré un SOS sense pensar-m'ho dues vegades. Vet aquí que, a mida que m'acosto a la vellesa, començo a entendre la Vida i a conèixer qui i com sóc. Espero que algun dia em pugui llicenciar a la Universitat de la Vida. És qüestió de temps. Però penso fer via.

Petonets a tots.

1 comentari:

Celistre ha dit...

A Mallorca, una "ego", pronunciat així literalment, és una euga!!! i és clar, segons quines "egos" arriben a ser tan caparrudes com tu!! iguals que ses someres argelines de sa meva infància que carregaven terrissa de poble en poble i que en aturar-se enmig de sa carretera mos tenien entretenguts un parell d'horetes.
Idò si!!! així van ses coses, com si demanar ajuda fos un acte de feblesa dels més innobles, perquè... és clar, una dona de potada no baixa mai sa guàrdia!!!
Bé, sa qüestió és que torna-m'hi torna-hi t'has tornat a descalabrar, i què?? ara amb quatre sopetes i una mica de paciència, ejem, més ben dit, PACIÈNCIA, les coses tornaran a rutllar.
Deixa't cuidar i mimar i veuràs com les ferides milloren, sobretot ses de dins, que habitualment són més difícils d'adobar.
MIL PETONS.
Margalida