diumenge, 28 de setembre de 2008

ANOTACIONS DE LA MEVA AGENDA

En aquest "portento" d'agenda que tinc hi ha algunes anotacions que ara les traspasso al blog per si us interessen i les voleu comentar.

Les nostres criatures no disposen d'espai ni de temps propi i no disfruten del tu a tu, del fet d'estar simplement. Hem culturalitzat el FER i no l'ESTAR.
Com podem dir que una persona és tímida si no en coneixem la causa?
Si no hi h idees intuïtives funcionem d'esma.
No podem presuposar que les criatures que no parlen a classe no tenen idees.
Aquestes frases van ser dites per la mestra i pedagoga Mayte Mases en un seminari per a mestres.
El mestre Ghandi va dir aproximadament això :
S'ha de viure l'Avui pensant que demà morirem. S'ha d'aprendre pensant que es viurà sempre.
No sé si va ser Aristòtil qui va dir
Sólo hay una fuerza motriz, el deseo.
I em sembla que va ser Eràclit qui digué
El carácter es el destino.
I per acabar un bocí d'un diàleg d'una peli d'en Woody Allen. Aquella en què l'Allen és un director sense feina, li proposen finalment de dirigir una pel.lícula i es torna cec just quan l'ha de començar a dirigir. Ara no recordo el títol de la peli. No és per reflexionar sinó per acabar aquest missatge (o com se'n digui) amb un somriure.
Un amic d'en W.A. li diu :
-John me robó a mi mujer !
- Bueno, pero él no te lo tiene en cuenta.
Per cert, avui he anat a veure Vicky Cristina Barcelona. Jo que sóc una fan d'en Woody Allen he sortit tan decebuda ! Però tant ! I em fa una ràbia ! No hi ha res de l'Allen en aquest film. Res de res. Tret del bon treball d'actors, la resta és una pífia descomunal. Sembla una pel.lícula d'encàrreg, i encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, amb un gran pressupost, i la d'Oviedo amb petit pressupost. El mateix argument l'Allen l'hauria pogut salvar tractant-lo com ha tractat altres arguments amb personatges increïbles que arriba a fer creïbles. O potser ni tant sols això s'hauria pogut salvar. Hi ha com una dèria d'ensenyar Barcelona a tort i a dret però una BCN absolutament falsa pels que hi vivim Tot nét, tot polit. Fins i tot el Raval està escombrat i les putes són rialleres. Les Rambles són transitables i amb pocs guiris. La Sagrada Família no està col.lapsada per grups de turistes amb guies que duen un braç alçat amb un paraigües, una pancarteta amb un número o una bandereta, al Parc Güell t'hi pots passejar tranquil.lament i trobar-te amb un amic. A Barcelona se sent la guitarra d'en Lucía i a Oviedo el Cant dels Ocells.
A Barcelona la gent viu a Pedralbes. En fi, una promo de Barcelona descarada. Una Barcelona de Bienvenido Mister Marshal. Una Barcelona utòpica. Els personatges van i venen de la Pedrera a Sant Pau, de Sant Pau a Montjuic, al Tibidabo, a la Sagrada Família, a la Fundació Tàpies a .....,com si tots fossin hiperactius. I passa el mateix, però en menor intensitat amb Oviedo (on van fer-li un estàtua a l'Allen). Calía quedar-hi bé. Ai, quin greu ! I quants tòpics !
Quan vaig llegir al diari que aquesta peli havia tingut tan èxit a N.Y. ja se'm va arrufar el nas. I és obvi que als americans els ha d'agradar aquesta pel.lícula perquè no crec que als europeus els agradi gens. I als Barcelonins que no siguin de la ceba catalana i barcelonina els horripilarà.
Estimat i venerat Woody, què t'ha passat ? Volies fer uns calerons per poder produir un altre "match point" o una altra "Poderosa Afrodita". Si és així, oblidem aquest mal pas i esperem la teva propera producció. Em costa de pensar que t'agradi realment aquesta peli feta a Barcelona.
Sort que els actors són boníssims. Sort n'has tingut, perquè sinó, hauria marxat del cine a la meitat de la pel.lícula. No ens ho facis més això, estimat Allen. I els turistes american que vinguin a Barcelona atrets per la teva peli segur que es recordaran de ta mare més d'un cop.
En fi, tothom té dret a equivocar-se. I jo t'aprecio molt, senyor del clarinet.

divendres, 26 de setembre de 2008

LA MEVA AGENDA

Hi ha coses materials que reflecteixen la manera de ser d'una persona. L'interior d'una casa n'és una, i molt important. Hi ha cases sumptuoses i despersonalitzades, que només pretenen impressionar pel valor del mobiliari i la decoració. Hi ha cases senzilles i anodines, carents de personalitat i de gust perquè els seus propietaris no n'han tingut mai i es regeixen per la llei de la "majoria". Hi ha cases de gent amb diners i bon gust que et deixen "épatés" i es fan dir "si senyor" amb un pessigolleig d'enveja que no és malsana perquè saps, de totes totes, que aquella meravella pertany a un altre món. I també hi ha cases senzilles, acollidores, calentones, que et fan sentir bé i que t'apropen als seus estadants que solen ser senzills, acollidors i et fan sentir com si fossis a casa teva.
També hi ha infinitat de petites coses que et donen pistes sobre la manera de ser o de fer d'una persona. Per exemple l'agenda personal. He triat aquest exemple perquè és un dels meus talons d'Aquiles. Per començar només cal que us digui que la meva darrera agenda és del 2006 i l'he fet servir pel 2007 i el 2008. Seria massa llarg d'explicar com me les he engiponat perquè em fos útil durant tres anys. És obvi que no sóc una persona metòdica ni endreçada, que vaig "a salto de mata" i que vaig treient conillets del barret de copa a mida que ho necessito. Però sigui com sigui el fet és que rarament m'he oblidat d'una trobada o d'un aniversari. I tenir una agenda que abarqui tres anys em permet de tenir una panoràmica, un punt cahòtica, de les meves activitats dels darrers anys.
A la meva agenda, prima com un paper de fumar, hi ha també apunts dels viatges que he fet, dels llibres que m'han recomanat, de les pel.lícules que he vist i m'han colpit, de cites caçades al vol en alguna conferència. La meva agenda conté tot un món escrit d'esquerra a dreta de baix a dalt, en diagonal. Només la puc entendre jo. Ningú més en podria treure l'entrellat.
Com m'agradaria entendre tan bé la meva vida com entenc la meva agenda i treure'n l'entrellat.
Diga'm com és la teva agenda i et diré com ets. Jo ja m'ho he dit però, de moment, no em serveix de gran cosa.
Avui estic una mica depre.

UNA ALTRA "RENTRÉE"

Pels voltants del 15 de setembre el meu ordinador bullia de mails i el mòbil de sms. Era la"rentrée" dels amics després de l'escampadissa de l'estiu i la desconnexió de dos mesos llargs salvada, de tant en tant, per alguns breus sms o algunes postals (cada any més escadusseres) que m'ajudaven a situar en el mapa mundi els amics més viatgers. L'agenda se'm va omplir a vessar de trobades. Que si dinars, que si berenars, que si sopars... He mirat d'espaiars aquests deliciosos retrobaments i no tenir-ne més d'un al dia per tal de fruir-ne tranquil.lament quan torno a casa.
Com m'arriben a omplir la vida els amics ! Com me l'enriqueixen les amistats de tota la vida, les de fa quinze anys i les que només en fa dos. L'altre dia, quan parlava de l'alegria d'haver fet nous amics de debó als cinquanta anys, vaig oblidar, i em dol, d'esmentar les dues amigues que vaig trobar, a l'Ateneu Barcelonès, als meus seixanta-tres anys. Dues grans amigues, la Maria de Blanes i el meu "alter ego", la Sílvia. La Maria, filla del mar i de la terra, del dolor, l'esperança i la valentia. La Sílvia, futur premi Nobel de Literatura, que ja té pensat com serà el vestit que es posarà el dia que li atorguin aquest premi. Sé que serà de color blau. La Sílvia no és filla de l'esperança i la valentia, n'és la mare.
L'emoció que em produeixen aquest retrobaments amb els amics no és tant per la il.lusió de tornar-los a veure com per l'alegria de constatar, un cop més, que tinc moltes persones que fa anys que estimo profundament i que m' estimen en la mateixa mesura. I que això serà així mentre la Vida em mantingui en vida.
En el meu blog hi ha un comentari de la meva filla Anna dient-me que sóc mil.lionària en amistats. I és cert. En sóc ben conscient. És l'única riquesa que he tingut en la meva vida, tret de la meva família, és clar.
Ara que la gent amb més o menys diners tremola davant la crisis mundial, l'ensorrament de les borses i tantes altres coses que no tinc la capacitat d'entendre, jo em sento tranquil.la perquè el meu únic i gran capital està constituït per la meva família i els meus amics. I aquest capital s'enriqueix amb el pas del temps.
Us estimo família, us estimo amics i amigues.
Nosaltres sempre estarem a l'alça .

dilluns, 22 de setembre de 2008

NO M'HE MORT

Encara sóc viva, és l'ordinador que fa el burro i no em puc connectar des d'enlloc que em sigui una mica còmode. Ara mateix escric des de l'Ateneu Barcelonès. De moment, però, vaig fent des de casa. Vull dir que vaig escrivint amb llapis i paper coses que se m'acudeixen i, quan pugui, les traslladaré al blog. Conec l'existència d'una cosa que se'n diu "cortar i pegar" però ignoro com funciona. De tota manera, benvolguda família, us faig saber que el proper dilluns començo classes d'informàtica, Iniciació per Adults, 7 hores a la setmana. Espero que sigui tant d'iniciació que comencin per ensenyar que hi ha dos botons en el ratolí i per a què serveix el que jo encara no he utilitzat mai. No sé si m'enteneu....
Suposo que per resistir la pressió que hauré de suportar fent tres hores i mitja d'informàtica, dos cops per setmana, hauré d'apuntar-me a alguna classe de ioga. O bé anar a dinar a casa de l'Àngela, com he fet avui, i menjar-me un bacallà amb verduretes que regenera neurones.

dilluns, 15 de setembre de 2008

S'ha acabat l'estiu i altres pensaments

Avui comencen les escoles i els instituts. Això sí que dóna per acabat l'estiu i no pas el calendari oficial de les estacions o el temps meteorològic. Quan jo era petita l'estiu durava fins a primers d'Octubre. Ara, a Catalunya, s'acaba a mig setembre i algun dia, quan siguem més europeus, ho farà a finals d'agost o principis de setembre. Ai la relativitat del temps !
Els grans magatzems fa setmanes que intenten amargar als menuts i no tan menuts els darrers dies de lleure estival parlant-los de " LA VUELTA AL COLE". La canalla no en vol ni sentir a parlar malgrat que els pares els comprin motxilla nova, bata nova, xandall nou, estoig nou, llapis nous, retoladors nous i 38 llibres de fitxes (això només per a un nen/a de P-5). Aquestes quatre senzillíssimes paraules també tenen uns efectes curiosos en els pares, que es troben vivint una dualitat angoixant. D'un banda els envaeix l'emoció del compte enrera cap el dia més feliç de l'any, el de desar els nens a l'escola després de gairebé tres mesos de dura convivència. De l'altra comencen a percebre una mena de vertigen quan pensen en l'extintor de butxaca que es van comprar l'any passat, quan la tarjeta de crèdit començà el procés d'ignició.
Als francesos tot això no els passa. I no pas perquè els seus "petits écoliers" siguin diferents dels nostres ni perquè els seus "papas et mamans" tinguin gaires més "eurós" que els nostres, no. És que els francesos en saben molt més que nosaltres. Són capaços de presentar una tifa de vaca amb el mateix "bon goût" que el foie més exquisit de la Tour d'Argent. I cola ! Vull dir que de la "VUELTA AL COLE" ells n'han fet un mite ple de glamour : "LA RENTREE".
Per començar ja hi ha una notable diferència sonora. Au, dieu en veu alta "VUELTA AL COLE" i "RENTREE". Ni punt de comparació ! Afegiu-hi la moda de la Rentrée, el perfum de la Rentrée, el maquillatge de la Rentrée, l'interiorisme de "La Maison" per a una perfecte"Rentrée", una llar de foc per a una càlida "Rentrée"... I us adonareu que desitgeu viure "La Rentrée" i odieu "La Vuelta al Cole".
És clar que els nanos francesos ploren com els nostres quan comença el curs i els seus pares estan tan putejats com els nostres i amb l'extintor de butxaca tan buit com la tarjeta de crèdit. Però, renoi, com canvia la vida amb una mica de glamour.

divendres, 12 de setembre de 2008

Els amics


Els amics no són els coneguts, ni els companys de feina, ni els veïns. Són aquelles persones que et coneixen a fons, que t'estimen tal com ets, amb qui pots confiar sempre i amb qui ells poden confiar sempre. Els que són capaços de dir-te què has fet malfet mentre t'abracen. Els que pots abandonar un temps indefinit i que, quan hi hi retornes, t'acullen com si res no hagués passat. Els amics són un dó de Déu si creus en Déu, i sinó són un dó de la Vida, gratuït, que no exigeix res i que simplement es dóna i es troba.
Els veritables amics són per sempre. Capegen tots els temporals, gaudeixen de les mars quietes, no obliden els vaixells perduts en altres mars i brinden pels amics retrobats.
Els amics no et jutgen, t'estimen amb els ulls oberts. Els amics t'esperen quan desapareixes i no et qüestionen quan et retroben.
Sóc rica en amics.

I ara

I ara jo em trobo com els meu alumnes d'educció infantil. He d'aprendre el llenguatge de la comuniació dels temps actuals. I em sento tan o més perduda que ells. I amb menys neurones actives. No em puc tancar a aquest nou món de la comunicació però vaig amb un "taca.taca" que no sé si serà etern.
Mentre una persona viu mai deixa d'aprendre, però no sé si mai havia hagut de fer front a un repte com el d'avui. I jo m'hi perdo.

Aprenentatge

Avui la meva filla Anna i el meu nét Roger m'han obert aquest bloc. Encara no hi estic familiaritzada i no n'acabo d'entendre la finalitat ni tampoc l'abast. Em sento una analfabeta en aquest món de la comunicació al qual accedeixo als 65 anys. Jo ja em sentia prou orgullosa de poder enviar mails i entrar al google per cercar informació. Però m'adono que el que sé és com anar amb un "taca-taca" com el que es posa als nens que encara no saben aguantar-se drets ni caminar sense ajuda. La sensació que tinc davant del món de la infromàtica em fa pensar en els nens i nenes que tenia a classe quan jo era mestra d'Educació Infantil.
Recordo quan els meus alumnes descobrien uns signes estranys que corresponien a uns sons els quals, lligats els uns amb els altres, conformaven paraules que ells deien.Paraules que quan es lligaven les unes amb les altres arribaven a expressar el que ells volien dir.
I així descobrien la manera de comunicar-se amb altres persones.
Un nou món ple d'espectatives.
També recordo una activitat de classe que consistia en escriure un missatge a un company/a de classe, posar-lo en un sobre, escriure-hi l'adreça del destinatari, posar-hi un segell i llençar la carta a una bústia del carrer. I l'alegria de rebre la primera carta al seu nom.
D'entrada era un món màgic però que tenia explicació : les cartes de les bústies eres recollides per un senyor que les portava a l'oficina de correus i d'allí les portaven a les diverses ciutats i pobles on, un altre senyor les portava a la casa del destinatari. Ara això sembla caducat. L'ordinador fa totes les feines amb immediatesa, tret la d'escriure.