divendres, 12 de setembre de 2008

Els amics


Els amics no són els coneguts, ni els companys de feina, ni els veïns. Són aquelles persones que et coneixen a fons, que t'estimen tal com ets, amb qui pots confiar sempre i amb qui ells poden confiar sempre. Els que són capaços de dir-te què has fet malfet mentre t'abracen. Els que pots abandonar un temps indefinit i que, quan hi hi retornes, t'acullen com si res no hagués passat. Els amics són un dó de Déu si creus en Déu, i sinó són un dó de la Vida, gratuït, que no exigeix res i que simplement es dóna i es troba.
Els veritables amics són per sempre. Capegen tots els temporals, gaudeixen de les mars quietes, no obliden els vaixells perduts en altres mars i brinden pels amics retrobats.
Els amics no et jutgen, t'estimen amb els ulls oberts. Els amics t'esperen quan desapareixes i no et qüestionen quan et retroben.
Sóc rica en amics.

I ara

I ara jo em trobo com els meu alumnes d'educció infantil. He d'aprendre el llenguatge de la comuniació dels temps actuals. I em sento tan o més perduda que ells. I amb menys neurones actives. No em puc tancar a aquest nou món de la comunicació però vaig amb un "taca.taca" que no sé si serà etern.
Mentre una persona viu mai deixa d'aprendre, però no sé si mai havia hagut de fer front a un repte com el d'avui. I jo m'hi perdo.

Aprenentatge

Avui la meva filla Anna i el meu nét Roger m'han obert aquest bloc. Encara no hi estic familiaritzada i no n'acabo d'entendre la finalitat ni tampoc l'abast. Em sento una analfabeta en aquest món de la comunicació al qual accedeixo als 65 anys. Jo ja em sentia prou orgullosa de poder enviar mails i entrar al google per cercar informació. Però m'adono que el que sé és com anar amb un "taca-taca" com el que es posa als nens que encara no saben aguantar-se drets ni caminar sense ajuda. La sensació que tinc davant del món de la infromàtica em fa pensar en els nens i nenes que tenia a classe quan jo era mestra d'Educació Infantil.
Recordo quan els meus alumnes descobrien uns signes estranys que corresponien a uns sons els quals, lligats els uns amb els altres, conformaven paraules que ells deien.Paraules que quan es lligaven les unes amb les altres arribaven a expressar el que ells volien dir.
I així descobrien la manera de comunicar-se amb altres persones.
Un nou món ple d'espectatives.
També recordo una activitat de classe que consistia en escriure un missatge a un company/a de classe, posar-lo en un sobre, escriure-hi l'adreça del destinatari, posar-hi un segell i llençar la carta a una bústia del carrer. I l'alegria de rebre la primera carta al seu nom.
D'entrada era un món màgic però que tenia explicació : les cartes de les bústies eres recollides per un senyor que les portava a l'oficina de correus i d'allí les portaven a les diverses ciutats i pobles on, un altre senyor les portava a la casa del destinatari. Ara això sembla caducat. L'ordinador fa totes les feines amb immediatesa, tret la d'escriure.