dimecres, 3 de desembre de 2008

DEU DIES DESPRÉS

DEU DIES DESPRÉS DEL MEU SALT DE L'ÀNGEL ESTIC MILLOR PERÒ EM SENTO PITJOR, PERQUÈ ELS DIES PASSEN, EL NADAL S'ACOSTA I VEIG QUE EN TINC PER TEMPS ABANS NO PUGUI CIRCULAR NORMALMENT. TINC EL BRAÇ ESQUERRE REALMENT KAPUT I LA CAMA ESQUERRA NO EM RESPON SINÓ ÉS PER FER-ME UN DOLOR PERMANENT I, A COPS, MOLT AGUT.

SEMBLA MENTIDA COM, EN UN OBIR I TANCAR D'ULLS, LA VIDA QUOTIDIANA POT CANVIAR TANT ! SEGONS ABANS DE CAURE PER LES ESCALES ERA UNA PERSONA VITAL, PENSAVA EN EL NADAL, ELS REGALS QUE HAVIA DE COMPRAR, ELS MENÚS DE LES FESTES, LES DARRERES CLASSES DEL RAVAL... I TOT D'UNA VAIG ESDEVENIR UNA PERSONA IMPOTENT, DEPENENT DELS ALTRES, INCAPAÇ D'ANAR A CLASSE, DE BUSCAR REGALS... I DIENT MERDA, MERDA I MERDA !

PERÒ TAMBÉ M'HE ADONAT QUE TOT AQUEST DESGAVELL ME'L PRENIA AMB FORÇA TRANQUIL.LITAT. ALS 65 ANYS HOM ESTÀ AVESAT ALS IMPONDERABLES DE LA VIDA.

I DESPRÉS DELS IMPROPERIS INICIALS VE UN TEMPS DE CALMA, DE RECÉS, DE REVISIÓ DE VIDA, DEL PER QUÈ DE LA CAIGUDA (PERQUE SEMPRE HI HA UN PER QUÈ)

I, DESPRÉS DE TOT AIXÒ, ARRIBA L'ACCEPTACIÓ DEL FET CONSUMAT. I ARA ESTIC EN AQUEST MOMENT. UN MOMENT "XUNGO". EL MOMENT DE TROBAR-SE DAVANT D'UNA PÀGINA EN BLANC, COM TANTES ALTRES VEGADES. JA VEUREM COM COMENÇO A ESCRIURE AQUEST FULL EN BLANC. HI ESCRIURE ALGUNA COSA ? L'ESCRIURÉ DEL DRET ? DEL REVÉS ? DE TORT ?

ESPERO NO DEIXAR EL FULL EN BLANC I ESCIURE-HI DEL DRET.

HE DE DIPOSITAR L'ESPERANÇA EN MI MATEIXA.

dijous, 27 de novembre de 2008

ELS COLLONS DEL MEU EGO

Sí, m'adono que sóc d'aquelles persones que no volen demanar ajuda. Sempre he tingut moltes raons per fer-ho. Rectifico, molts falsos motius per fer-ho. N'esmento uns quants fent un acte d'humilitat :
- El que em passa no és tan greu com pot semblar.
- El que em passa li passa a molta gent.
- Tothom té prou feina. No cal que destorbi ningú.
- Hi ha molta gent que li passa el mateix que a mi i se n'ha de sortir sola.
- Me'n puc sortir sola.
Aquest últim punt és el punt clau. ME'N PUC SORTIR SOLA. Això ha estat així tota la vida, amb gran desesperació de la meva mare (i després de la família que he format). Hi ha una persona que s'hi pot sentir identificada. En la seva vida d'escolta la van totemnitzar Llama estoic. Fa molts anys que conec aquest "llama estoic" i dono fe del seu estoïcisme. També dono fe del meu no estoïcisme, perquè sóc molt cagadeta, jo. Però el fet és que ni ell ni jo no demanem mai ajuda. Vet aquí com dues persones tan diferents arriben a comportar-se de vegades de manera tan semblant. Seria possible que l'estoic i la cagadeta tinguéssim la mateixa flaca ? Hauré d'esperar que en Woody Allen faci una peli en què els protes vagin al psicoterapeuta amb aquest problema. Però prego que no sigui una peli filmada a Barcelona sinó a N.Y. Please, please.
Bé, si he de trobar un punt a favor de no haver demanat ajuda a qui l'havia de demanar, és pensant en les meves veïnes de replà. Les encantadores velletes que cada dia han trucat a la meva porta interessant-se per mi, portant-me el pa i alguna coseta més. Se sentien tant bé sent útils i tornant-me els favors rebuts quan elles estaven malaltes i jo les atenia ! Petonets a les veïnes.
Ja veieu que estic millor, que m'he tornat a posar a l'ordinador i he connectat amb el món exterior.
Gràcies a tots, família, amics i amigues que m'heu telefonat i enviat mails, preocupats pel meu estat físic i anímic. Que m'heu esbroncat per no haver-vos demanat ajuda. Us estimo molt i quan torni a fotre'm de cap (perquè de ben segur que ho tornaré a fer) estigueu segurs que frenaré el meu EGO i us faré un SOS sense pensar-m'ho dues vegades. Vet aquí que, a mida que m'acosto a la vellesa, començo a entendre la Vida i a conèixer qui i com sóc. Espero que algun dia em pugui llicenciar a la Universitat de la Vida. És qüestió de temps. Però penso fer via.

Petonets a tots.

dimecres, 26 de novembre de 2008

La meva deria

Tornaria a parlar del Raval però no ho faré, tot i que cada dia que hi vaig en surto amb el cor en un puny i revoltada contra els homes magrebins. Ja sé que no es pot generalitzar, però el tant per cent d'homes que portaria al "paredón" és cada cop més gran. Alhora, l'admiració que sento per les dones magrebines creix en la mateixa mesura. La seva lluita per sobreviure i tirar endavant la seva vida i la dels seus fills és titànica. No es planyen. Tan sols, de vegades, em diuen "que dura és la vida, que dura és". I se'ls entel.len els ulls. No es permeten plorar, no s'ho poden permetre perquè saben que defallirien i no tenen ningú en qui poder refugiar-se.Em sento tan estúpida planyent-me de vegades de situacions personals que són fútils ! De totes les vegades que ho he fet al llarg de la meva vida i que ara se'm presenten com una rebequeria de nena malcriada en l'abundància. Quina lliçó de vida estic rebent ara al Raval! Aquest voluntariat m'aporta moltíssim més del que jo dono i donaré mai. Voldria poder fer arribar aquest pensament a les meves alumnes però no sé si sabré fer-ho, si em sabré fer entendre. Voldria que elles sasbessin que són elles les meves mestres i jo la seva alumna agraïda. I això, en certa manera, em retorna al temps en què jo era mestra i arribava al cap de setmana feta pols. No sabia si a classe havia fet gaire bona feina però el que sabia del cert és que havia rebut moltíssim dels meus nens i nenes. Moltíssim més del que jo els havia aportat. Treballar al Raval ha estat una de les millors decisions que he pres des que vaig deixar l'escola. Espero poder seguir treballant-hi força anys encara.A banda del Raval, però no a banda de l'ensenyament, us recomano de tot cor que aneu a veure l'obra de teare "Els nois d'història", que fan al Goya. Jo l'he vist dues vegades. Això vol dir que m'ha entusiasmat el tema, l'obra, la direcció, l'actuacció.. tot. I em permeto de reproduir una part del text escrit pel director, en Josep Maria Pou, que figura en el programa escrit."ELS NOIS D'HISTÒRIA"(...) parla de l'educació, de l'ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, del cinema d'abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel.ligent i divertida, presentant dalt de l'escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres -massa tips alguns, amb massa gana d'altres -, que s'arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement.(...) Algú va dir "Som aquí per ajudar els joves a saber".Si no heu vist aquesta obra, no us la perdeu. Sortireu del teatre una mica més joves i una mica més savis. (Pou dixit)

dilluns, 24 de novembre de 2008

NO SOM RES !

El divendres passat em vaig entortolligar amb els peus i vaig saltar un tram d'escales a la meva casa de BCN. Vaig caure com un sac de patates de mil quilos i em van arreplegar els veïns. Em van portar fins a casa i em van dipositar al sofà tot demanant-me si volia que avisessin una ambulància.
- No, no, gràcies, no crec que m'hagi trencat res, és la patacada, ja em passarà.
Em sentia parlar amb un fil de veu. Tenia els ulls tancats i el cos tens pel dolor.
- Segur que no vol que avisem una ambulància ?
- No, no cal, és una patacada forta i prou. Moltes gràcies.
Les veïnes del replà - dues velletes encantadores a qui jo havia cuidat quan tenien una pneumònia feia poc- es desvivien per mi.
Finalment tothom va marxar i jo em vaig quedar abaltida en el sofà no sé pas quant temps. Després vaig decidir anar-me'n al llit. Potser vaig trigar un quart d'hora a arribar-hi perquè no em podia ni moure. El dolor era tan intens que el més mínim moviment em costava minuts a poder-lo realitzar i un reguitzell d' ais i uis, acompanyats d'un rosari de renecs (que sempre serveixen de bàlsam). Em vaig desplomar al llit. Vaig passar la nit immòbil, ajaguda sobre el costat dret perquè l'esquerre havia rebut tota la patacada. L'endemà al matí vaig intentar moure'm per anar al lavabo. Va ser com un part. Gairebé vint minuts per arribar al lavabo, fer el riu i tornar a jeure al llit. Era dissabte al matí. Vaig comprovar que no tenia res trencat però que la musculatura de cintura en avall i els tendons del braç esquerra, malmesos de feia una any per una caiguda, estaven fets pols. Em vaig llevar a mitja tarda per fer-me una mica de dinar. Pasta. I altra cop al llit. La nit del dissabte al diumenge vaig dormir força bé, sempre recolzada al cantó dret. Em vaig llevar al migdia. Tenia gana. Pasta altra cop i sofà i tele per distreure'm. Les veïnes em van anar a buscar Voltaren a la farmàcia i a mitja tarda ja vaig poder transitar, sense un dolor extrem, per la casa. Ara espero que sigui demà per poder-me prendre un altre Voltaren. I, de mica en mica, poder valdre'm més i més per mi mateixa, tornar al Raval on tinc tanta feina.
He titulat aquest escrit "No som res " perquè quan res no passa ens sentim autosuficients, valents, enèrgics. Però ves, una simple entropessada per les escales ens fa esdevenir uns
éssers desvalguts, depenents, pobrets, pobrets. Em sembla que les persones som éssers molt fràgils, extremadament fràgils, sobretot perquè hi ha moltes coses externes que ens fan sentir sovint falsament superiors i confiem tant en aquesta superioritat que quan una cosa tan fútil com una caiguda per les escales ens deixa completament anorreats i dependents dels altres, això ens ens deixa absolutament descol·locats i indefensos. Quan som petits i estem malalts sabem que cridem mare, mare, i la mare, o el pare ens acollirà. I si tenim uns pares com cal serem atesos. Però quan això ens succeeix de grans, ja no hi ha mare ni pare que valguin. Perquè o ja són massa vells, on ja són morts, o el nostre orgull no ens permet tornar a ser infants. I és en aquests moments en què ens trobem infinitament sols i desvalguts. I és curiós com en els moments crucials, realment crucials de les nostres vides, encara que tinguem marit i fills que ens estimin, sempre enyorem la mare que ens cuidi.
No fa gaire, un matrimoni de veïns que van morir en poc espai de temps l'un de l'altre, en sentir-se morir, tots dos cridaven la mare. Tenien 90 anys i cridaven la mare. I no és pas perquè no haguessin estimat el seu pare sinó, perquè em sembla, que el fet d'haver estat gestats dins el ventre de la mare, haver estat parits per la mare, alletats per ella i criats per ella durant els primers anys, és quelcom que no s'esborra mai. El crit a la mare és el crit a la dona que els ha donat la vida. I és normal que, quan la vida s'acaba, la persona torni a reclamar la mare que els ha donat aquesta vida.
Vaja, sempre m'embolico i me'n vaig més enllà d'on pensava anar.
Bé, me'n vaig a dormir. Espero llevar-me demà, prendrem un altre Voltaren i estar millor.
No sóc res després de saltar un tram d'escales. La Vida sempre és una lliçó.

P.D. Per error vaig escriure un text com un "comentari" del meu darrer escrit. Si algú el vol llegir busqueu-lo en un dels 5 comentaris que hi figuren. Jo no em veig en cor de reescriure'l. Petonets.

dimarts, 11 de novembre de 2008

COM EL GUADIANA

Algunes amigues sempre m'han dit que sóc com el Guadiana, que ara el veus i després desapreix durant quilòmetres per tornar a reaprèixer i tornar a endinsar-se a la terra. Quan desapareixo no sóc conscient del temps que passa, me'n fan ser els altres. Quan avui he obert el meu blog i he vist que no l'havia tocat des de fa més d'un més no me'n feia pagues. Però aquesta és una de les meves xacres que dubto que, en aquestes alçades de la meva vida, pugui arribar a rectificar.
Què he fet durant aquest més en què he estat missing total ? Missing del blog,si més no. Doncs simplement intentant acoplar-me a les activitats d'aquest any. D'altra banda l'entrada a la tardor total, l'escurçament del dia i de la llum em paralitza força i m'entristeix. I el Raval m'ha xuclat molt animicament. Aquest any tenim un munt d'alumnes noves, la majoria joves, molt interessades en aprendre, i amb uns panorames personals escruixidors que em trasvalcen i em creen un gran sentiment d'impotència que sé que he de superar. I només faltava aquesta crisi que permet que els banquers dormin tranquils a les seves cases mentre els pobres passen a l'estatus de miserables i els que les passaven magres esdevinguin pobres de solemnitat. Les famílies magrebis que anaven vivint amb el sou de manobre del pare i potser del germà gran ara es troben que el pare i el germà han perdut la feina. D'altra banda hi ha un fet nou que no havíem vist mai al Raval : ens arriven mares joves que han hagut de deixar els fillets al Marroc, amb el marit que té feinetes de tant en tant i que han estat enviades a Espanya per buscar treball netejant cases. Estan destroçades, enyorades i arriben en un moment en què no troben feina enlloc. Les setmanes van passant i la desesperació va creixent. Hi ha una mare que va venir embarassa de de 8 mesos perquè el seu fill neixés a Espanya. Ara la seva criatura té 4 mesos. Ha deixat una nena de tres anys i un nen de 4 anys al Marroc i està desolada. No troba feina. I el temps passa. Quines vides més dures i sense futur. Aquestes dones venen cada dia a classe amb un somriure dolç, m'abracen, ens fem tres petons, Salam Alekum, Alekum Salam. I quan marxen les abraçades i els petons encara són més emotius i ens donen les gracies pel temps que els hem dedicat. Quina fortalesa, la d'aquestes dones.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Lectura

He estat molts dies sense connexió amb internet. Per tant no he pogut llegir els blogs dels amics ni escriure res en el meu, fins avui. En el blog de la meva filla Anna hi ha un escrit parlant del seu amor per la lectura i, també, un comentari de la meva estimada BLAVA sobre aquest tema.
El món únic i màgic de la lectura espero que no l'estronqui mai res, ni la televisió, ni internet ni cap dels avenços actuals ni futurs, tan llaminers. Se n'ha parlat molt d'aquest tema i se'n seguirà parlant. A les escoles es procura promoure la lectura de llibres però no sé si es fa prou bé, perquè les lectures "obligatòries" esdevenen uns "deures" més d'escola, no un plaer desitjat. A mi em sembla que hi ha un error de plantejament de base en la pedagogia d'ensenyar a estimar la lectura. Però això és un tema que ara no vull tractar.
Vaig néixer l'any 1943. Post guerra civil i plena guerra mundial. Hi havia escassetat de tot i un llibre va ser un tresor durant la meva infantesa i la meva adolescència, especialment pels fills únics, com jo, perquè en la lectura hi trobàvem una sortida a la nostra solitud alhora que ens obria horitzons i ens permetia descobrir gent, mons i fer volar la imaginació.
A casa meva es potenciava la lectura però tinc amigues que s'havien d'amagar a la nit sota el llit, per poder llegir amb un espelma, d'amagat dels pares, perquè la lectura era un malbaratament del temps i no aportava res de bo. Aquesta generació va generar grans lectors i en va engendrar una altra d'amants de la lectura.
Jo vaig tenir la gran sort d'anar a una escola francesa, amb una biblioteca que llavors em semblava immensa, on tenia accés a tota mena de llibres. Llibres que triava a l'atzar, llibres que havia de llegir perquè eren de lectura obligaròria a primària o al batxillerat. Recordo que el meu pare es sobtava que jo portés a casa llibres prohibits per la dictadura franquista perquè eren a l'Índex del Vaticà, com és ara "Le rouge et le noire" que jo, com tots els alumnes de la meva classe, llegíem sense trobar-hi res d'anormal. Vaig tenir, doncs, la immensa sort de tenir sempre accés a tota mena de lectures i comptar amb el recolzament dels pares. I això ha fet que la literatura omplís la meva vida en tot moment, en moments feliços, en moments agres, en moments dolorosos, en moments d'esbarjo. Només he trobat un altre art que se m'emporti amb la mateixa intensitat que la literatura, el cinema. Amb la mateixa intensitat però amb diferències òbvies, i que en ser tan òbvies no les explico (o perquè em fa mandra).
Espero que els meus néts i la seva generació gaudeixin del món màgic de la lectura. Aquells que critiquen el Harry Potter que s'ho facin mirar. De segur que no l'han llegit. De segur que no tenen fills o néts. De segur que són uns lletraferits. No sé si s'escriu així però tant se me'n dóna.
Estic farta de literats de cinc estrelles. El que ens cal és una bona cuina de base de lectors, de lectors de butifarra amb seques, de canelons, de vedella amb bolets... que ja arribaran a la nouvelle cuisine, si els ve de gust.
M'adono que em costa no enrabiar-me i no treure la llança contra els molins de vent !

diumenge, 28 de setembre de 2008

ANOTACIONS DE LA MEVA AGENDA

En aquest "portento" d'agenda que tinc hi ha algunes anotacions que ara les traspasso al blog per si us interessen i les voleu comentar.

Les nostres criatures no disposen d'espai ni de temps propi i no disfruten del tu a tu, del fet d'estar simplement. Hem culturalitzat el FER i no l'ESTAR.
Com podem dir que una persona és tímida si no en coneixem la causa?
Si no hi h idees intuïtives funcionem d'esma.
No podem presuposar que les criatures que no parlen a classe no tenen idees.
Aquestes frases van ser dites per la mestra i pedagoga Mayte Mases en un seminari per a mestres.
El mestre Ghandi va dir aproximadament això :
S'ha de viure l'Avui pensant que demà morirem. S'ha d'aprendre pensant que es viurà sempre.
No sé si va ser Aristòtil qui va dir
Sólo hay una fuerza motriz, el deseo.
I em sembla que va ser Eràclit qui digué
El carácter es el destino.
I per acabar un bocí d'un diàleg d'una peli d'en Woody Allen. Aquella en què l'Allen és un director sense feina, li proposen finalment de dirigir una pel.lícula i es torna cec just quan l'ha de començar a dirigir. Ara no recordo el títol de la peli. No és per reflexionar sinó per acabar aquest missatge (o com se'n digui) amb un somriure.
Un amic d'en W.A. li diu :
-John me robó a mi mujer !
- Bueno, pero él no te lo tiene en cuenta.
Per cert, avui he anat a veure Vicky Cristina Barcelona. Jo que sóc una fan d'en Woody Allen he sortit tan decebuda ! Però tant ! I em fa una ràbia ! No hi ha res de l'Allen en aquest film. Res de res. Tret del bon treball d'actors, la resta és una pífia descomunal. Sembla una pel.lícula d'encàrreg, i encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, amb un gran pressupost, i la d'Oviedo amb petit pressupost. El mateix argument l'Allen l'hauria pogut salvar tractant-lo com ha tractat altres arguments amb personatges increïbles que arriba a fer creïbles. O potser ni tant sols això s'hauria pogut salvar. Hi ha com una dèria d'ensenyar Barcelona a tort i a dret però una BCN absolutament falsa pels que hi vivim Tot nét, tot polit. Fins i tot el Raval està escombrat i les putes són rialleres. Les Rambles són transitables i amb pocs guiris. La Sagrada Família no està col.lapsada per grups de turistes amb guies que duen un braç alçat amb un paraigües, una pancarteta amb un número o una bandereta, al Parc Güell t'hi pots passejar tranquil.lament i trobar-te amb un amic. A Barcelona se sent la guitarra d'en Lucía i a Oviedo el Cant dels Ocells.
A Barcelona la gent viu a Pedralbes. En fi, una promo de Barcelona descarada. Una Barcelona de Bienvenido Mister Marshal. Una Barcelona utòpica. Els personatges van i venen de la Pedrera a Sant Pau, de Sant Pau a Montjuic, al Tibidabo, a la Sagrada Família, a la Fundació Tàpies a .....,com si tots fossin hiperactius. I passa el mateix, però en menor intensitat amb Oviedo (on van fer-li un estàtua a l'Allen). Calía quedar-hi bé. Ai, quin greu ! I quants tòpics !
Quan vaig llegir al diari que aquesta peli havia tingut tan èxit a N.Y. ja se'm va arrufar el nas. I és obvi que als americans els ha d'agradar aquesta pel.lícula perquè no crec que als europeus els agradi gens. I als Barcelonins que no siguin de la ceba catalana i barcelonina els horripilarà.
Estimat i venerat Woody, què t'ha passat ? Volies fer uns calerons per poder produir un altre "match point" o una altra "Poderosa Afrodita". Si és així, oblidem aquest mal pas i esperem la teva propera producció. Em costa de pensar que t'agradi realment aquesta peli feta a Barcelona.
Sort que els actors són boníssims. Sort n'has tingut, perquè sinó, hauria marxat del cine a la meitat de la pel.lícula. No ens ho facis més això, estimat Allen. I els turistes american que vinguin a Barcelona atrets per la teva peli segur que es recordaran de ta mare més d'un cop.
En fi, tothom té dret a equivocar-se. I jo t'aprecio molt, senyor del clarinet.

divendres, 26 de setembre de 2008

LA MEVA AGENDA

Hi ha coses materials que reflecteixen la manera de ser d'una persona. L'interior d'una casa n'és una, i molt important. Hi ha cases sumptuoses i despersonalitzades, que només pretenen impressionar pel valor del mobiliari i la decoració. Hi ha cases senzilles i anodines, carents de personalitat i de gust perquè els seus propietaris no n'han tingut mai i es regeixen per la llei de la "majoria". Hi ha cases de gent amb diners i bon gust que et deixen "épatés" i es fan dir "si senyor" amb un pessigolleig d'enveja que no és malsana perquè saps, de totes totes, que aquella meravella pertany a un altre món. I també hi ha cases senzilles, acollidores, calentones, que et fan sentir bé i que t'apropen als seus estadants que solen ser senzills, acollidors i et fan sentir com si fossis a casa teva.
També hi ha infinitat de petites coses que et donen pistes sobre la manera de ser o de fer d'una persona. Per exemple l'agenda personal. He triat aquest exemple perquè és un dels meus talons d'Aquiles. Per començar només cal que us digui que la meva darrera agenda és del 2006 i l'he fet servir pel 2007 i el 2008. Seria massa llarg d'explicar com me les he engiponat perquè em fos útil durant tres anys. És obvi que no sóc una persona metòdica ni endreçada, que vaig "a salto de mata" i que vaig treient conillets del barret de copa a mida que ho necessito. Però sigui com sigui el fet és que rarament m'he oblidat d'una trobada o d'un aniversari. I tenir una agenda que abarqui tres anys em permet de tenir una panoràmica, un punt cahòtica, de les meves activitats dels darrers anys.
A la meva agenda, prima com un paper de fumar, hi ha també apunts dels viatges que he fet, dels llibres que m'han recomanat, de les pel.lícules que he vist i m'han colpit, de cites caçades al vol en alguna conferència. La meva agenda conté tot un món escrit d'esquerra a dreta de baix a dalt, en diagonal. Només la puc entendre jo. Ningú més en podria treure l'entrellat.
Com m'agradaria entendre tan bé la meva vida com entenc la meva agenda i treure'n l'entrellat.
Diga'm com és la teva agenda i et diré com ets. Jo ja m'ho he dit però, de moment, no em serveix de gran cosa.
Avui estic una mica depre.

UNA ALTRA "RENTRÉE"

Pels voltants del 15 de setembre el meu ordinador bullia de mails i el mòbil de sms. Era la"rentrée" dels amics després de l'escampadissa de l'estiu i la desconnexió de dos mesos llargs salvada, de tant en tant, per alguns breus sms o algunes postals (cada any més escadusseres) que m'ajudaven a situar en el mapa mundi els amics més viatgers. L'agenda se'm va omplir a vessar de trobades. Que si dinars, que si berenars, que si sopars... He mirat d'espaiars aquests deliciosos retrobaments i no tenir-ne més d'un al dia per tal de fruir-ne tranquil.lament quan torno a casa.
Com m'arriben a omplir la vida els amics ! Com me l'enriqueixen les amistats de tota la vida, les de fa quinze anys i les que només en fa dos. L'altre dia, quan parlava de l'alegria d'haver fet nous amics de debó als cinquanta anys, vaig oblidar, i em dol, d'esmentar les dues amigues que vaig trobar, a l'Ateneu Barcelonès, als meus seixanta-tres anys. Dues grans amigues, la Maria de Blanes i el meu "alter ego", la Sílvia. La Maria, filla del mar i de la terra, del dolor, l'esperança i la valentia. La Sílvia, futur premi Nobel de Literatura, que ja té pensat com serà el vestit que es posarà el dia que li atorguin aquest premi. Sé que serà de color blau. La Sílvia no és filla de l'esperança i la valentia, n'és la mare.
L'emoció que em produeixen aquest retrobaments amb els amics no és tant per la il.lusió de tornar-los a veure com per l'alegria de constatar, un cop més, que tinc moltes persones que fa anys que estimo profundament i que m' estimen en la mateixa mesura. I que això serà així mentre la Vida em mantingui en vida.
En el meu blog hi ha un comentari de la meva filla Anna dient-me que sóc mil.lionària en amistats. I és cert. En sóc ben conscient. És l'única riquesa que he tingut en la meva vida, tret de la meva família, és clar.
Ara que la gent amb més o menys diners tremola davant la crisis mundial, l'ensorrament de les borses i tantes altres coses que no tinc la capacitat d'entendre, jo em sento tranquil.la perquè el meu únic i gran capital està constituït per la meva família i els meus amics. I aquest capital s'enriqueix amb el pas del temps.
Us estimo família, us estimo amics i amigues.
Nosaltres sempre estarem a l'alça .

dilluns, 22 de setembre de 2008

NO M'HE MORT

Encara sóc viva, és l'ordinador que fa el burro i no em puc connectar des d'enlloc que em sigui una mica còmode. Ara mateix escric des de l'Ateneu Barcelonès. De moment, però, vaig fent des de casa. Vull dir que vaig escrivint amb llapis i paper coses que se m'acudeixen i, quan pugui, les traslladaré al blog. Conec l'existència d'una cosa que se'n diu "cortar i pegar" però ignoro com funciona. De tota manera, benvolguda família, us faig saber que el proper dilluns començo classes d'informàtica, Iniciació per Adults, 7 hores a la setmana. Espero que sigui tant d'iniciació que comencin per ensenyar que hi ha dos botons en el ratolí i per a què serveix el que jo encara no he utilitzat mai. No sé si m'enteneu....
Suposo que per resistir la pressió que hauré de suportar fent tres hores i mitja d'informàtica, dos cops per setmana, hauré d'apuntar-me a alguna classe de ioga. O bé anar a dinar a casa de l'Àngela, com he fet avui, i menjar-me un bacallà amb verduretes que regenera neurones.

dilluns, 15 de setembre de 2008

S'ha acabat l'estiu i altres pensaments

Avui comencen les escoles i els instituts. Això sí que dóna per acabat l'estiu i no pas el calendari oficial de les estacions o el temps meteorològic. Quan jo era petita l'estiu durava fins a primers d'Octubre. Ara, a Catalunya, s'acaba a mig setembre i algun dia, quan siguem més europeus, ho farà a finals d'agost o principis de setembre. Ai la relativitat del temps !
Els grans magatzems fa setmanes que intenten amargar als menuts i no tan menuts els darrers dies de lleure estival parlant-los de " LA VUELTA AL COLE". La canalla no en vol ni sentir a parlar malgrat que els pares els comprin motxilla nova, bata nova, xandall nou, estoig nou, llapis nous, retoladors nous i 38 llibres de fitxes (això només per a un nen/a de P-5). Aquestes quatre senzillíssimes paraules també tenen uns efectes curiosos en els pares, que es troben vivint una dualitat angoixant. D'un banda els envaeix l'emoció del compte enrera cap el dia més feliç de l'any, el de desar els nens a l'escola després de gairebé tres mesos de dura convivència. De l'altra comencen a percebre una mena de vertigen quan pensen en l'extintor de butxaca que es van comprar l'any passat, quan la tarjeta de crèdit començà el procés d'ignició.
Als francesos tot això no els passa. I no pas perquè els seus "petits écoliers" siguin diferents dels nostres ni perquè els seus "papas et mamans" tinguin gaires més "eurós" que els nostres, no. És que els francesos en saben molt més que nosaltres. Són capaços de presentar una tifa de vaca amb el mateix "bon goût" que el foie més exquisit de la Tour d'Argent. I cola ! Vull dir que de la "VUELTA AL COLE" ells n'han fet un mite ple de glamour : "LA RENTREE".
Per començar ja hi ha una notable diferència sonora. Au, dieu en veu alta "VUELTA AL COLE" i "RENTREE". Ni punt de comparació ! Afegiu-hi la moda de la Rentrée, el perfum de la Rentrée, el maquillatge de la Rentrée, l'interiorisme de "La Maison" per a una perfecte"Rentrée", una llar de foc per a una càlida "Rentrée"... I us adonareu que desitgeu viure "La Rentrée" i odieu "La Vuelta al Cole".
És clar que els nanos francesos ploren com els nostres quan comença el curs i els seus pares estan tan putejats com els nostres i amb l'extintor de butxaca tan buit com la tarjeta de crèdit. Però, renoi, com canvia la vida amb una mica de glamour.

divendres, 12 de setembre de 2008

Els amics


Els amics no són els coneguts, ni els companys de feina, ni els veïns. Són aquelles persones que et coneixen a fons, que t'estimen tal com ets, amb qui pots confiar sempre i amb qui ells poden confiar sempre. Els que són capaços de dir-te què has fet malfet mentre t'abracen. Els que pots abandonar un temps indefinit i que, quan hi hi retornes, t'acullen com si res no hagués passat. Els amics són un dó de Déu si creus en Déu, i sinó són un dó de la Vida, gratuït, que no exigeix res i que simplement es dóna i es troba.
Els veritables amics són per sempre. Capegen tots els temporals, gaudeixen de les mars quietes, no obliden els vaixells perduts en altres mars i brinden pels amics retrobats.
Els amics no et jutgen, t'estimen amb els ulls oberts. Els amics t'esperen quan desapareixes i no et qüestionen quan et retroben.
Sóc rica en amics.

I ara

I ara jo em trobo com els meu alumnes d'educció infantil. He d'aprendre el llenguatge de la comuniació dels temps actuals. I em sento tan o més perduda que ells. I amb menys neurones actives. No em puc tancar a aquest nou món de la comunicació però vaig amb un "taca.taca" que no sé si serà etern.
Mentre una persona viu mai deixa d'aprendre, però no sé si mai havia hagut de fer front a un repte com el d'avui. I jo m'hi perdo.

Aprenentatge

Avui la meva filla Anna i el meu nét Roger m'han obert aquest bloc. Encara no hi estic familiaritzada i no n'acabo d'entendre la finalitat ni tampoc l'abast. Em sento una analfabeta en aquest món de la comunicació al qual accedeixo als 65 anys. Jo ja em sentia prou orgullosa de poder enviar mails i entrar al google per cercar informació. Però m'adono que el que sé és com anar amb un "taca-taca" com el que es posa als nens que encara no saben aguantar-se drets ni caminar sense ajuda. La sensació que tinc davant del món de la infromàtica em fa pensar en els nens i nenes que tenia a classe quan jo era mestra d'Educació Infantil.
Recordo quan els meus alumnes descobrien uns signes estranys que corresponien a uns sons els quals, lligats els uns amb els altres, conformaven paraules que ells deien.Paraules que quan es lligaven les unes amb les altres arribaven a expressar el que ells volien dir.
I així descobrien la manera de comunicar-se amb altres persones.
Un nou món ple d'espectatives.
També recordo una activitat de classe que consistia en escriure un missatge a un company/a de classe, posar-lo en un sobre, escriure-hi l'adreça del destinatari, posar-hi un segell i llençar la carta a una bústia del carrer. I l'alegria de rebre la primera carta al seu nom.
D'entrada era un món màgic però que tenia explicació : les cartes de les bústies eres recollides per un senyor que les portava a l'oficina de correus i d'allí les portaven a les diverses ciutats i pobles on, un altre senyor les portava a la casa del destinatari. Ara això sembla caducat. L'ordinador fa totes les feines amb immediatesa, tret la d'escriure.