dilluns, 24 de novembre de 2008

NO SOM RES !

El divendres passat em vaig entortolligar amb els peus i vaig saltar un tram d'escales a la meva casa de BCN. Vaig caure com un sac de patates de mil quilos i em van arreplegar els veïns. Em van portar fins a casa i em van dipositar al sofà tot demanant-me si volia que avisessin una ambulància.
- No, no, gràcies, no crec que m'hagi trencat res, és la patacada, ja em passarà.
Em sentia parlar amb un fil de veu. Tenia els ulls tancats i el cos tens pel dolor.
- Segur que no vol que avisem una ambulància ?
- No, no cal, és una patacada forta i prou. Moltes gràcies.
Les veïnes del replà - dues velletes encantadores a qui jo havia cuidat quan tenien una pneumònia feia poc- es desvivien per mi.
Finalment tothom va marxar i jo em vaig quedar abaltida en el sofà no sé pas quant temps. Després vaig decidir anar-me'n al llit. Potser vaig trigar un quart d'hora a arribar-hi perquè no em podia ni moure. El dolor era tan intens que el més mínim moviment em costava minuts a poder-lo realitzar i un reguitzell d' ais i uis, acompanyats d'un rosari de renecs (que sempre serveixen de bàlsam). Em vaig desplomar al llit. Vaig passar la nit immòbil, ajaguda sobre el costat dret perquè l'esquerre havia rebut tota la patacada. L'endemà al matí vaig intentar moure'm per anar al lavabo. Va ser com un part. Gairebé vint minuts per arribar al lavabo, fer el riu i tornar a jeure al llit. Era dissabte al matí. Vaig comprovar que no tenia res trencat però que la musculatura de cintura en avall i els tendons del braç esquerra, malmesos de feia una any per una caiguda, estaven fets pols. Em vaig llevar a mitja tarda per fer-me una mica de dinar. Pasta. I altra cop al llit. La nit del dissabte al diumenge vaig dormir força bé, sempre recolzada al cantó dret. Em vaig llevar al migdia. Tenia gana. Pasta altra cop i sofà i tele per distreure'm. Les veïnes em van anar a buscar Voltaren a la farmàcia i a mitja tarda ja vaig poder transitar, sense un dolor extrem, per la casa. Ara espero que sigui demà per poder-me prendre un altre Voltaren. I, de mica en mica, poder valdre'm més i més per mi mateixa, tornar al Raval on tinc tanta feina.
He titulat aquest escrit "No som res " perquè quan res no passa ens sentim autosuficients, valents, enèrgics. Però ves, una simple entropessada per les escales ens fa esdevenir uns
éssers desvalguts, depenents, pobrets, pobrets. Em sembla que les persones som éssers molt fràgils, extremadament fràgils, sobretot perquè hi ha moltes coses externes que ens fan sentir sovint falsament superiors i confiem tant en aquesta superioritat que quan una cosa tan fútil com una caiguda per les escales ens deixa completament anorreats i dependents dels altres, això ens ens deixa absolutament descol·locats i indefensos. Quan som petits i estem malalts sabem que cridem mare, mare, i la mare, o el pare ens acollirà. I si tenim uns pares com cal serem atesos. Però quan això ens succeeix de grans, ja no hi ha mare ni pare que valguin. Perquè o ja són massa vells, on ja són morts, o el nostre orgull no ens permet tornar a ser infants. I és en aquests moments en què ens trobem infinitament sols i desvalguts. I és curiós com en els moments crucials, realment crucials de les nostres vides, encara que tinguem marit i fills que ens estimin, sempre enyorem la mare que ens cuidi.
No fa gaire, un matrimoni de veïns que van morir en poc espai de temps l'un de l'altre, en sentir-se morir, tots dos cridaven la mare. Tenien 90 anys i cridaven la mare. I no és pas perquè no haguessin estimat el seu pare sinó, perquè em sembla, que el fet d'haver estat gestats dins el ventre de la mare, haver estat parits per la mare, alletats per ella i criats per ella durant els primers anys, és quelcom que no s'esborra mai. El crit a la mare és el crit a la dona que els ha donat la vida. I és normal que, quan la vida s'acaba, la persona torni a reclamar la mare que els ha donat aquesta vida.
Vaja, sempre m'embolico i me'n vaig més enllà d'on pensava anar.
Bé, me'n vaig a dormir. Espero llevar-me demà, prendrem un altre Voltaren i estar millor.
No sóc res després de saltar un tram d'escales. La Vida sempre és una lliçó.

P.D. Per error vaig escriure un text com un "comentari" del meu darrer escrit. Si algú el vol llegir busqueu-lo en un dels 5 comentaris que hi figuren. Jo no em veig en cor de reescriure'l. Petonets.

3 comentaris:

Anna ha dit...

Ostres mare, veig que hi ha coses que no canvien mai!!!
Ets un cas!!
De tota manera, i encara que m'he divertit molt llegint la teva crònica, cony...m'hagués agradat que m'ho diguessis!!!
En fi! que no sigui res, et truco una mica mes tart, je, je!
Un petonàs i... baixa per l'ascensor, siusplau!!!!!!

Blava ha dit...

Padrina, realment el que no et passi a tu.. jejej...

Espero que et recuperis i que, si necessites res, em truquis!

Per cert, en referència a la teva frase "no em veig amb cor de reescriure'l" et recordo que existeix una cosa que es diu "cortar y pegar"... ;-)

Ànims i un petó ben fort!

Anna ha dit...

Blanca,
Ho vaig estar intentant per activa i per passiva i res tu...ni "copiar" ni "pegar"...no em deixava fer res de res!
Però mira tu per on que aquest matí, quan ho he tornat a intentar per milionèsima vegada, li ha vingut de gust deixar-m'ho fer!! Aquests trastos tenen llunes "como todo hijo de vecino" tu!!
Apa, fins la pròxima.