dimarts, 11 de novembre de 2008

COM EL GUADIANA

Algunes amigues sempre m'han dit que sóc com el Guadiana, que ara el veus i després desapreix durant quilòmetres per tornar a reaprèixer i tornar a endinsar-se a la terra. Quan desapareixo no sóc conscient del temps que passa, me'n fan ser els altres. Quan avui he obert el meu blog i he vist que no l'havia tocat des de fa més d'un més no me'n feia pagues. Però aquesta és una de les meves xacres que dubto que, en aquestes alçades de la meva vida, pugui arribar a rectificar.
Què he fet durant aquest més en què he estat missing total ? Missing del blog,si més no. Doncs simplement intentant acoplar-me a les activitats d'aquest any. D'altra banda l'entrada a la tardor total, l'escurçament del dia i de la llum em paralitza força i m'entristeix. I el Raval m'ha xuclat molt animicament. Aquest any tenim un munt d'alumnes noves, la majoria joves, molt interessades en aprendre, i amb uns panorames personals escruixidors que em trasvalcen i em creen un gran sentiment d'impotència que sé que he de superar. I només faltava aquesta crisi que permet que els banquers dormin tranquils a les seves cases mentre els pobres passen a l'estatus de miserables i els que les passaven magres esdevinguin pobres de solemnitat. Les famílies magrebis que anaven vivint amb el sou de manobre del pare i potser del germà gran ara es troben que el pare i el germà han perdut la feina. D'altra banda hi ha un fet nou que no havíem vist mai al Raval : ens arriven mares joves que han hagut de deixar els fillets al Marroc, amb el marit que té feinetes de tant en tant i que han estat enviades a Espanya per buscar treball netejant cases. Estan destroçades, enyorades i arriben en un moment en què no troben feina enlloc. Les setmanes van passant i la desesperació va creixent. Hi ha una mare que va venir embarassa de de 8 mesos perquè el seu fill neixés a Espanya. Ara la seva criatura té 4 mesos. Ha deixat una nena de tres anys i un nen de 4 anys al Marroc i està desolada. No troba feina. I el temps passa. Quines vides més dures i sense futur. Aquestes dones venen cada dia a classe amb un somriure dolç, m'abracen, ens fem tres petons, Salam Alekum, Alekum Salam. I quan marxen les abraçades i els petons encara són més emotius i ens donen les gracies pel temps que els hem dedicat. Quina fortalesa, la d'aquestes dones.

4 comentaris:

Anna ha dit...

Home, ben retornada al Bloc!!! Ja et trobava a faltar!
Com t'entenc amb la ditxosa implicació emocional, es la meva pròxima assignatura pendent de no estar pendent, je, je!! Tinc unes ganes d'aprendre a viure mes tranquil·la emocional-ment parlant!!
Vinga, un petó... i a veure si no tardes tant a actualitzar el trasto aquest!

Blava ha dit...

Que bé que hagis tornat a escriure al bloc! Trobava a faltar les teves reflexions, tan encertades!

Petons!

silvia ha dit...

Tornaria a parlar del Raval però no ho faré, tot i que cada dia que hi vaig en surto amb el cor en un puny i revoltada contra els homes magrebins. Ja sé que no es pot generalitzar, però el tant per cent d'homes que portaria al "paredón" és cada cop més gran. Alhora, l'admiració que sento per les dones magrebines creix en la mateixa mesura. La seva lluita per sobreviure i tirar endavant la seva vida i la dels seus fills és titànica. No es planyen. Tan sols, de vegades, em diuen "que dura és la vida, que dura és". I se'ls entel.len els ulls. No es permeten plorar, no s'ho poden permetre perquè saben que defallirien i no tenen ningú en qui poder refugiar-se.
Em sento tan estúpida planyent-me de vegades de situacions personals que són fútils ! De totes les vegades que ho he fet al llarg de la meva vida i que ara se'm presenten com una rebequeria de nena malcriada en l'abundància. Quina lliçó de vida estic rebent ara al Raval! Aquest voluntariat m'aporta moltíssim més del que jo dono i donaré mai. Voldria poder fer arribar aquest pensament a les meves alumnes però no sé si sabré fer-ho, si em sabré fer entendre. Voldria que elles sasbessin que són elles les meves mestres i jo la seva alumna agraïda.
I això, en certa manera, em retorna al temps en què jo era mestra i arribava al cap de setmana feta pols. No sabia si a classe havia fet gaire bona feina però el que sabia del cert és que havia rebut moltíssim dels meus nens i nenes. Moltíssim més del que jo els havia aportat.
Treballar al Raval ha estat una de les millors decisions que he pres des que vaig deixar l'escola. Espero poder seguir treballant-hi força anys encara.
A banda del Raval, però no a banda de l'ensenyament, us recomano de tot cor que aneu a veure l'obra de teare "Els nois d'història", que fan al Goya. Jo l'he vist dues vegades. Això vol dir que m'ha entusiasmat el tema, l'obra, la direcció, l'actuacció.. tot. I em permeto de reproduir una part del text escrit pel director, en Josep Maria Pou, que figura en el programa escrit.
"ELS NOIS D'HISTÒRIA"(...) parla de l'educació, de l'ensenyament, de la cultura, dels llibres, de la lectura, dels poetes, del cinema d'abans, de la música popular, del teatre, del plaer de jugar i de les ganes de saber. I ho fa de manera emotiva, intel.ligent i divertida, presentant dalt de l'escenari un grup de nois que volen menjar-se el món, i un grup de mestres -massa tips alguns, amb massa gana d'altres -, que s'arrisquen junts en el llarg viatge del coneixement.(...) Algú va dir "Som aquí per ajudar els joves a saber".
Si no heu vist aquesta obra, no us la perdeu. Sortireu del teatre una mica més joves i una mica més savis. (Pou dixit)

Anna ha dit...

Ostres mare, això es un altre post pel blog i no un comentari o la resposta a un comentari!!!
Tela, tela... sempre he sentit a dir que no es mai tart per aprendre, crec que tu t'ho estàs demostrant cada dia!
Tonets.