dimecres, 16 de desembre de 2009

Festa al Raval

Estic reventada. Avui, al Casal del Raval on hi faig classes de catala i castellà, hem fet l'habitual dinar de final d'any amb totes les dones que venen al Casal. I ha estat una gran festa.
Malgrat les penúries econòmiques del 90% d'aquestes dones i les seves famílies, totes han fet un esforç increïble per aportar menjar cuinat per elles. I era de tres estrelles Michelin.
Erem unes 50 persones.
Després del copiós dinar i de prendre un tè boníssim, hem arraconat les taules per fer una pista de ball. Com han ballat les meves estimades magrebines ! Jo també m'hi he afegit i han trobat que feia moure les caderes prou bé. Però jo em trobava tan carrossa ! Jo que sempre havia ballat tant ! Una altra situació per fer-me adonar dels anys que tinc !
Aquesta festa és l'única casió que tenen aquestes dones per poder ballar i cantar. Perquè aquí no ho poden fer mai. Al Magreb les ballades sovintegen perquè es reuneixen les famílies al complert (germans, tiets i tietes, cosins i cosines) per qualsevol celebració i llavors tothom balla. Però aquí no ho poden fer sinó és al nostre i seu Casal. Totes estaven tan contentes ! L'espai s'omplia també amb aquells crits aguts, guturals, tradicionals de les dones àrabs. Uns crits que tampoc no poden fer mai sinó és aquí, al Casal.
I totes ens abraçavem,ens petonejavem plenes de felicitat. No hi ha fronteres entre les dones del Magreb i les d'aquí quan ens sentim acceptades i estimades. Elles es senten estimades per nosaltres i jo em sento molt estimada per elles. Però aquesta estimació, per les meves Magrebines, és molt i molt important, perquè les fa sentir menys estranyes en un país estrany, més acceptades. I aquestes dones són molt afectuoses, molt generoses en tots aspectes. Són molt agraïdes i no es cansen de demostrar-ho. I donen tot el que poden donar. A mi m'emocionen extraordinàriament i em donen una lliçó de desinhibició a l'hora de manifestar el seu afecte. No tenen les "prevencions socials" que tenim la gent d'aquí. I això m'encanta. Són dones amb moltíssimes menys llibertats que nosaltres, a nivell familiar i social. En canvi tenen una gran llibertat, espontània, per manifestar els seus sentiments (entre dones, és clar).
En aquests dinars hi assiteixen les "senyores de la parròquia de "Los HermanosFranciscanos" , que ´formen una mena de patronat que supervisa de lluny les activitats d'aquest casal, iniciament promugut per aquests frares. Es presenten a aquests dinars emperifollades, sortides de la perruqueria, seuen juntetes i parlen entre elles. Esperen que se'ls serveixi el menjar i després suposo (ara sóc dolenta) que en deuen parlar amb les seves amistats.
"Hoy he ido a la comida de Navidad de nuestras magrebies. Ha sido todo un éxito. Pobrecitas, estaban tan contentas !". Però no s'han quedat per rentar plats, ni fregar taules, ni escombrar ni fregar a terra. Això era cosa nostra, de les cooperants voluntàries. Obviament no han parlar amb cap magrebina ni s'han fusionat amb elles. Vade retro !
Quina bona pensada vaig tenir en decidir anar a treballar a aquest Casal, que és petitó i està portat per un jovent davant el qual em trec el barret. Rebo molt més del que dono. De vegades hi vaig sentint-me en baixa forma, de vegades una mica aclaparada per problemes personals, i sempre en surto amb les piles a cent, plena d'energia i relativitzant al cent per cent tots els meus problemes.
Penso que alguna vegada els hauré de dir com els n'estic d'agraïda.
I ara me'n vaig a dormir, si puc. Perquè estic tan emocionada que em costarà de dormir.