dijous, 3 de desembre de 2009

No m'he mort !

Sóc conscient que no he escrit res des del mes d'agost, quan me'n vaig anar a Irlanda de vacances. Què ho fa que quan som vells el temps ens passi tan depressa ? Ens hauria de passar mésa poc a poc perquè fem menys coses, i això no és cert. Però ho vaig descobrint darrerament.
Mirat d'una altra manera, el temps em deu passar com una bufada de vent perquè em passo moltes hores badant, pensant, entretenint-me en petites coses i no fent res de res.
A mi em semblava que, en envellir, tidria el neguit de fer totes les coses que mai havia pogut fer.I és ben al contrari, ara tinc ganes d'entretenir-me de manera minimalista. Ara sóc capaç de passar-me hores mirant per la finestra, o asseguda en un banc de les Rambles de Barcelona, que és més divertit, no cal dir-hoEl "Carpe Diem" que de jove signficava viure el moment precís, exprémer cada segon,cada minut de la vida, viatjar a llocs desconeguts, experimentar noves sensacions, ara, tot això ja no m'atrau.
Em sento arrelada a un lloc precís, al meu entorn immediat, que sé o intueixo que guarda una munió de petites meravellles que encara no he descobert.
Y en eso estoy ! Amb tota la tranquil.litat del món.
I això em dona molta pau.

2 comentaris:

Anna ha dit...

I aquí és on jo em començo a acollonir!
Que em passarà a mi quan em faci vella si tot això ja ho faig des de que recordo que faig les coses??
O és que vaig néixer vella??
Vaja, ni l'una ni l'altre són gaire afalagadores, però de fet m'és igual si hi penso be, perquè si no anheles grandeses no trobes insignificants les petiteses, no?
Un petonàs i ben retornada, ja et trobava a faltar!

silvia ha dit...

No t'haas pas d'acollonir,Anna, Al contrari. Tu, des de petita, has tingut la saviesa innata de gaudir de les petites coses. És saviesa, no vellesa. I t'envejo, perquè jo m'he erdut mitja vida corrent darera de no sé què iperdent-me les petites meravelles que tuhas sabut apreciar. et felicito, maca.