dimecres, 13 de gener de 2010

Un altre any per endavant

La "resaca" de les festes ja s'ha acabat.
En Fernando Onega, que és un periodista que admiro molt, va enviar una felicitació a alguns amics que deia (més o mensy) : Las fiestas navideñas han llegado a su fin. Felicidades !
És una acudit però que és força real per a la majoria de les persones.
Massa àpats, segur. Massa preocupació pels regals, també. Però al marge d'això crec que hi ha un sentiment força generalitzat, però que no comparteixo, que aquestes festes són un "pal". Suposo que hi ha famílies que es veuen forçades a compartir aquests dies amb familiars amb els quals no s'avenen. Persones que es veuen forçades a celebrar el que no els ve de gust de celebrar. Persones a les quals aquestes diades no els diuen res i és una càrrga feixuga.
Els que heu llegit el meu darrer escrit en el blog ja sabeu que, per a mi ,aquestes festes sempre han estat un motiu d'alegria, de retrobament feliç amb la família. I que això em ve de petita. De tota manera penso que aquests sentiment creixent que el Nadal és feixuc i gairebé un sacrifici, és perquè (al marge de si es té algun sentiment religios o no) hi ha un factor preocupant. A les persones cada cop ens costa més reunir-nos, compartir possibles alegries, conviure hores i hores, dia rera dia, amb la família que no és, de vegades, la més propera. I, sobretot, penso que el mal rau en haver perdut la capacitat d'il.lusionar-nos, d'haver deixat morir l'infant que tots portem encara a dins però que hem enterrat per mil motius. I això empreocupa.
Perquè ens hem fet grans ja no ens podem il.lusionar ni tenir petits somnis ? L'única il.lusiói l'únic somni és que ens toqui la Grossa de Nadal ? Ai qui greu !
S'han acabat les festes però, personalment, espero amb il.lusó el proper Nadal.

Fa un temps em vaig trobar amb una amiga que em deia que ha perdut la capacitat de riure sovint. Des d'aquell dia he observat que molta gent de la meva edat,amb qui he mantingut sempre una continuada relació, certament riuen molt menys que quan eren joves.
La meva àvia i la meva mare van mantenir, fins que es van morir, la capacitat de riure. Jo he heretat el seu riure, sovint massa escandalós. Espero que l'edat no faci desaparèixer el meu riure espontani i escandalós. Perquè sempre que ric m'allibero dels problemes i em sento molt més jove.
És una mica preocupant que es facin teràpies del riure. Com ens hem tornat que necessitem una teràpia per retrobar la capacitat de riure ?
Anem malament ! Molt malament !