NOMÉS TREC EL NAS

Dic que només trec el nas perquè després de tants mesos de no acostar-me al blog no sé si hi seré fidel. En tot cas miraré d'escriure-hi de tant en tant.

Fa vuit mesos que el tinc totalment abandonat.

En aquest temps no he fet gaire res de bo. La feina al Raval i el curs de Conte a l'Ateneu.

El que potser té més interès pels qui es posin en contacte amb mi és, sens dubte, el que pugui dir sobre el Raval.

El món Islàmic acapara diàriament les informacions de tots els mitjans. Les guerres, el terrorisme, la burka a occident... Jo, cada dia que vaig al meu centre del Raval, em trobo amb una realitat quotidiana, feta de dones musulmanes que abans que res són dones, casades, vídues o divorciades, mares, àvies, dones joves, de mitjana edat o prematurament velles. Són dones que tenenen comú una religió, però gosaria dir que això no és pas el que les aglutina més sinó el fet de ser dones immigrants, amb pocs recursos econòmics i una munió de problemes de tot tipus que s'han d'empassar en solitud. I perquè viuen en un "gheto" que les aïlla del país en el què viuen. I el fet de ser musulmanes és un "plus negatiu" que les afecta a totes. Perquè si busquen feina ho tenen molt més cru que les dones llatinoamericanes, les romaneses o les russes.

Xador a part, hi ha diversos motius per aquest rebuig.

Moltes dones tenen permís de residència però no pas de treball. Per tant només els queda l'opció de ser feineres en cases particulars. Les magrebines que han arribat al nostre país amb més de 35 anys, la majoria d'elles no han anat a escola i tenen dificultats per aprendre el castellà o el català. No estan avesades a prendre cap iniciativa fora de la seva llar. Sovint tenen l'oposició del marit per treballar fora de casa i, val a dir-ho, tampoc estan avesades al tipus de neteja que les dones d'occident exigim que es faci a casa nostra.

Quatre anys enrera, quan vaig aterrar al Raval, tenia alumnes amb permís de treball i un castellà acceptable, que feien la neteja d'oficines, restaurants etc. Ara, amb la crisis han perdut la feina i seran les darreres en recuperar-la. He de dir que entre aquestes dones, les més joves, n'hi havia de llicenciades en alguna Universitat del Marroc o d'Argèlia, que dominaven el castellà i el francès, alguna fins i tot l'anglès. Aquestes dones ara no tenen ni atur ni feina. Els seus marits tampoc. Estan en un atzucac angoixant. No hi ha dia que em preguntin quan s'acabarà la crisi.

Força famílies han hagut d'abandonar la seva llar per anar-se'n a viure a casa d'uns parents a Badalona, a Santa Coloma, a Ciutat Meridiana. Els acullen perquè els vincles familiars són molt potents entre els magrebins( no sé si entre tots els musulmans) però els conflictes que es generen en un pis petit compartit amb dotze o quinze persones són inevitables. I la família acollida en pateix intensament. I enyoren el Raval, les amigues, les botigues on compraven i el nostre Casal que visiten de tant en tant. Tanmateix hi ha algunes dones que es desplacen cada dia per venir a classe i trobar un escalf i un parell d'hores de distenció, d'oxígen per poder tornar a la seva dura realitat.

Entre les meves alumnes no n'hi ha cap que es plantegi el retorn al seu país de moment. Totes tenen l'esperança que la situació millori. D'altra banda saben que al seu país no els espera cap futur. I resisteixen i resisteix com poden.

En elmeu "proper reportatge" parlaré de les noves generacions, les nascudes o crescudes a Catalunya.



Sílvia Puigvert.

Cal Corneta.

Berga.