dijous, 12 d’agost de 2010

NOVES GENERACIONS

Pels que heu tingut la paciència de llegir el que vaig escriure anteriorment.



Entre les noves generacions de magrebines que viuen a Barcelona i que conec més o menys, hi ha la de les noies acabades de casar, amb o sense fills, que van venir abans del catacroc mundial. Fa quatre anys la majoria havien anat a escola fins als 12 o 16 anys (no totes) i s'havien casat amb homes, triats per la família (sovint cosins) que ja tenien la residència i el permís de treball a Espanya (entre elles algunes llicenciades en dret o en religió islàmica). Totes aquestes dones manifestaven una agilitat mental molt per sobre de les altres dones deu o vint anys més grans que elles. Aprenien amb facilitat el llenguatge i l'escriptura del castellà. Quan tenien un fill deixaven de venir a classe però, tan bon punt el podien treure de casa, tornaven a venir. De vegades n'hi havia que ho feien d'amagat dels seus marits, aprofitant que a les hores de classe el marit treballava.

Faig un incís. Ara, tot i que els marits estan tots a l'atur, les mares que tenen permís per venir a classe ho han de fer amb les criatures perquè el pare no se'n vol fer càrreg. I si una criatura es posa malalta la mare s'ha de quedar a casa sempre, no en pot marxar ni l'estona que dura la classe.

Però el fet essencial és que aquestes dones fan l'impossible per aprendre i, d'alguna manera, han fet un pas endavant en relació a les dones que tenen 15 o 20 anys més que elles.

Pel que fa als fills de les dones immigrants, tant els que han nascut fora d'Espanya com els que han nascut aquí es presenten diverses situacions.

Jo puc parlar més de les noies, perquè són les que veig al Casal.

Les que han nascut fora d'aquí i han arribat de petites o de jovenetes al nostre país

s'han trobat amb el problema de l'idioma i d'escolarització. El que havien après al seu país no concordava amb l'ensenyament de Catalunya i han tingut dificultats per tirar endavant. Sense una ajuda extra, com la d'un Casal, no se'n surten. Segueixen els estudis obligatoris i després, si no troben cap sortida, tenen l'empar de casa, l'empar i la supeditació,mentre la família espera poder-les casar. Però aquestes noies no han viscut només l'ambient familiar, han viscut un ambient escolar, parlen català i castellà, han estat en contacte amb altres idees, han passejat pels carrers, vesteixen de manera diferent, portin o no portin mocador al cap, i han sortit del gheto. Potser es casaran amb l'home que haurà triat la família, però ja no serà el mateix que per la seva mare.

I les nenes nascudes a Barcelona, que parlen amb la mateixa soltura el català i el castellà com l'àrab, de segur que faran un pas més que les seves germanes.

Crec que en el nostre país hem de preservar els drets humans que protegeixen totes les criatures del món, però els veritables canvis en la societat musulmana dins el nostre país estic segura que l'han de fer les dones, pas a pas, dins la seva família, el seu entorn, el seu gheto.

Nosaltres hi podem fer molt donant.los escalf, comprensió, i diàleg. Però la "revolució de la dona islàmica" ha de sortir del conjunt de la societat feminina islàmica. Elles ho han de voler i elles ho han de batallar. Sinó, res no té validesa.