Sabieu que el rei de França, Francesc I, va establir un protocol molt curós per quan anés a defecar ? Va instaurar el càrrec de "portador de la cadira foradadada" (chaise percée), molt cobdiciat per les persones de la seva cort. Els dignataris honorats amb aquest càrrec anaven vestits amb uniformes especialment dissenyats per aquesta funció, coberts de medalles i portant una espasa. Si aquesta tasca era tan cobdiciada era perquè quan el trànsit intestinal del rei era satisfactori, sa majestat dispensava els seus favors amb generositat. L'aconteixement solia ser públic.
A Lluís XIV aquesta parafernàlia no li va semblar del tot bé i la va modificar. Quan utilitzava "la cadira foradada", durant mitja hora, tan sols permetia la presència dels prínceps i princeses de sang, de madame de Maintenon, dels seus ministres i dels principals dignataris de la cort. Unes cinquanta persones.
(Extret de l'article "la Estupidez" de J.Antonio Marina)
divendres, 13 d’agost del 2010
ELS ANYS SEIXANTA
El 24 de juliol en Juan José López Burniol va publicar un escrit a La Vanguardia titulat "Los años sesenta". Us el recomano, tant als que hagueu viscut aquella dècada com als que encara no havieu nascut o ereu massa joves per recordar-la. Desvetlla moltes situacions poc exemplars i força desconegudes per "les masses", en la qual m'incloc jo, sobre personatges de la vida política mundial d' aquella dècada, inclosa la fascinadora família Kennedy que jo admirava quan era jove i necessitava creure en la bona fe d'algun polític.
Cap al final d'aquest article en López Burniol escriu :
(...) En 1968 estalló la fiesta y tuvo lugar, en todo el mundo, una eclosión de espíritus rebeldes. La generación que creció después de la Segunda Guerra Mundial se rebeló en Francia, Polonia, Estados Unidos y México, por razones bién distintas, pero unidas todas por un denominador común : la rebelión ante la escala de valores heredada, el sentimiento de rechazo al poder constituído y una profunda abominación del totalitarismo en cualquiera de sus formas. Se ha dicho con razón que lo más incitante del año 1968 es que fué un tiempo en que el que una parte significativa de la población de todo el globo se negó a guardar silencio sobre las muchas cosas que estaban mal en el mundo. No se les podía acallar : eran demasiados. Y eso le dió a la humanidad una esperanza que rara vez ha tenido : la sensación de que allí donde haya injusticia siempre habrá alguien que la desenmascarará y tratará de corregirla.
Nada que ver con lo que hoy sucede, cuando prevalece el silencio de los instalados en una sociedad ahita de bienes adquiridos a crédito. La política está reducida a una obscena lucha cainita por la ocupación del poder; los ciudadanos viven encerrados en una privacidad ensimismada y plagada de gratificaciones sensibles; el poder financiero medra blindado en altas cotas de opacidad y desvergüenza y el debate intelectual languidece por el sectarismo ramplón y garbancero de unos y otros. Pero hay esperanza : en toda crisis se halla siempre el germen de la regeneración.
--------------------------------
Amén.
Cap al final d'aquest article en López Burniol escriu :
(...) En 1968 estalló la fiesta y tuvo lugar, en todo el mundo, una eclosión de espíritus rebeldes. La generación que creció después de la Segunda Guerra Mundial se rebeló en Francia, Polonia, Estados Unidos y México, por razones bién distintas, pero unidas todas por un denominador común : la rebelión ante la escala de valores heredada, el sentimiento de rechazo al poder constituído y una profunda abominación del totalitarismo en cualquiera de sus formas. Se ha dicho con razón que lo más incitante del año 1968 es que fué un tiempo en que el que una parte significativa de la población de todo el globo se negó a guardar silencio sobre las muchas cosas que estaban mal en el mundo. No se les podía acallar : eran demasiados. Y eso le dió a la humanidad una esperanza que rara vez ha tenido : la sensación de que allí donde haya injusticia siempre habrá alguien que la desenmascarará y tratará de corregirla.
Nada que ver con lo que hoy sucede, cuando prevalece el silencio de los instalados en una sociedad ahita de bienes adquiridos a crédito. La política está reducida a una obscena lucha cainita por la ocupación del poder; los ciudadanos viven encerrados en una privacidad ensimismada y plagada de gratificaciones sensibles; el poder financiero medra blindado en altas cotas de opacidad y desvergüenza y el debate intelectual languidece por el sectarismo ramplón y garbancero de unos y otros. Pero hay esperanza : en toda crisis se halla siempre el germen de la regeneración.
--------------------------------
Amén.
dijous, 12 d’agost del 2010
NOVES GENERACIONS
Pels que heu tingut la paciència de llegir el que vaig escriure anteriorment.
Entre les noves generacions de magrebines que viuen a Barcelona i que conec més o menys, hi ha la de les noies acabades de casar, amb o sense fills, que van venir abans del catacroc mundial. Fa quatre anys la majoria havien anat a escola fins als 12 o 16 anys (no totes) i s'havien casat amb homes, triats per la família (sovint cosins) que ja tenien la residència i el permís de treball a Espanya (entre elles algunes llicenciades en dret o en religió islàmica). Totes aquestes dones manifestaven una agilitat mental molt per sobre de les altres dones deu o vint anys més grans que elles. Aprenien amb facilitat el llenguatge i l'escriptura del castellà. Quan tenien un fill deixaven de venir a classe però, tan bon punt el podien treure de casa, tornaven a venir. De vegades n'hi havia que ho feien d'amagat dels seus marits, aprofitant que a les hores de classe el marit treballava.
Faig un incís. Ara, tot i que els marits estan tots a l'atur, les mares que tenen permís per venir a classe ho han de fer amb les criatures perquè el pare no se'n vol fer càrreg. I si una criatura es posa malalta la mare s'ha de quedar a casa sempre, no en pot marxar ni l'estona que dura la classe.
Però el fet essencial és que aquestes dones fan l'impossible per aprendre i, d'alguna manera, han fet un pas endavant en relació a les dones que tenen 15 o 20 anys més que elles.
Pel que fa als fills de les dones immigrants, tant els que han nascut fora d'Espanya com els que han nascut aquí es presenten diverses situacions.
Jo puc parlar més de les noies, perquè són les que veig al Casal.
Les que han nascut fora d'aquí i han arribat de petites o de jovenetes al nostre país
s'han trobat amb el problema de l'idioma i d'escolarització. El que havien après al seu país no concordava amb l'ensenyament de Catalunya i han tingut dificultats per tirar endavant. Sense una ajuda extra, com la d'un Casal, no se'n surten. Segueixen els estudis obligatoris i després, si no troben cap sortida, tenen l'empar de casa, l'empar i la supeditació,mentre la família espera poder-les casar. Però aquestes noies no han viscut només l'ambient familiar, han viscut un ambient escolar, parlen català i castellà, han estat en contacte amb altres idees, han passejat pels carrers, vesteixen de manera diferent, portin o no portin mocador al cap, i han sortit del gheto. Potser es casaran amb l'home que haurà triat la família, però ja no serà el mateix que per la seva mare.
I les nenes nascudes a Barcelona, que parlen amb la mateixa soltura el català i el castellà com l'àrab, de segur que faran un pas més que les seves germanes.
Crec que en el nostre país hem de preservar els drets humans que protegeixen totes les criatures del món, però els veritables canvis en la societat musulmana dins el nostre país estic segura que l'han de fer les dones, pas a pas, dins la seva família, el seu entorn, el seu gheto.
Nosaltres hi podem fer molt donant.los escalf, comprensió, i diàleg. Però la "revolució de la dona islàmica" ha de sortir del conjunt de la societat feminina islàmica. Elles ho han de voler i elles ho han de batallar. Sinó, res no té validesa.
Entre les noves generacions de magrebines que viuen a Barcelona i que conec més o menys, hi ha la de les noies acabades de casar, amb o sense fills, que van venir abans del catacroc mundial. Fa quatre anys la majoria havien anat a escola fins als 12 o 16 anys (no totes) i s'havien casat amb homes, triats per la família (sovint cosins) que ja tenien la residència i el permís de treball a Espanya (entre elles algunes llicenciades en dret o en religió islàmica). Totes aquestes dones manifestaven una agilitat mental molt per sobre de les altres dones deu o vint anys més grans que elles. Aprenien amb facilitat el llenguatge i l'escriptura del castellà. Quan tenien un fill deixaven de venir a classe però, tan bon punt el podien treure de casa, tornaven a venir. De vegades n'hi havia que ho feien d'amagat dels seus marits, aprofitant que a les hores de classe el marit treballava.
Faig un incís. Ara, tot i que els marits estan tots a l'atur, les mares que tenen permís per venir a classe ho han de fer amb les criatures perquè el pare no se'n vol fer càrreg. I si una criatura es posa malalta la mare s'ha de quedar a casa sempre, no en pot marxar ni l'estona que dura la classe.
Però el fet essencial és que aquestes dones fan l'impossible per aprendre i, d'alguna manera, han fet un pas endavant en relació a les dones que tenen 15 o 20 anys més que elles.
Pel que fa als fills de les dones immigrants, tant els que han nascut fora d'Espanya com els que han nascut aquí es presenten diverses situacions.
Jo puc parlar més de les noies, perquè són les que veig al Casal.
Les que han nascut fora d'aquí i han arribat de petites o de jovenetes al nostre país
s'han trobat amb el problema de l'idioma i d'escolarització. El que havien après al seu país no concordava amb l'ensenyament de Catalunya i han tingut dificultats per tirar endavant. Sense una ajuda extra, com la d'un Casal, no se'n surten. Segueixen els estudis obligatoris i després, si no troben cap sortida, tenen l'empar de casa, l'empar i la supeditació,mentre la família espera poder-les casar. Però aquestes noies no han viscut només l'ambient familiar, han viscut un ambient escolar, parlen català i castellà, han estat en contacte amb altres idees, han passejat pels carrers, vesteixen de manera diferent, portin o no portin mocador al cap, i han sortit del gheto. Potser es casaran amb l'home que haurà triat la família, però ja no serà el mateix que per la seva mare.
I les nenes nascudes a Barcelona, que parlen amb la mateixa soltura el català i el castellà com l'àrab, de segur que faran un pas més que les seves germanes.
Crec que en el nostre país hem de preservar els drets humans que protegeixen totes les criatures del món, però els veritables canvis en la societat musulmana dins el nostre país estic segura que l'han de fer les dones, pas a pas, dins la seva família, el seu entorn, el seu gheto.
Nosaltres hi podem fer molt donant.los escalf, comprensió, i diàleg. Però la "revolució de la dona islàmica" ha de sortir del conjunt de la societat feminina islàmica. Elles ho han de voler i elles ho han de batallar. Sinó, res no té validesa.
NOMÉS TREC EL NAS
Dic que només trec el nas perquè després de tants mesos de no acostar-me al blog no sé si hi seré fidel. En tot cas miraré d'escriure-hi de tant en tant.
Fa vuit mesos que el tinc totalment abandonat.
En aquest temps no he fet gaire res de bo. La feina al Raval i el curs de Conte a l'Ateneu.
El que potser té més interès pels qui es posin en contacte amb mi és, sens dubte, el que pugui dir sobre el Raval.
El món Islàmic acapara diàriament les informacions de tots els mitjans. Les guerres, el terrorisme, la burka a occident... Jo, cada dia que vaig al meu centre del Raval, em trobo amb una realitat quotidiana, feta de dones musulmanes que abans que res són dones, casades, vídues o divorciades, mares, àvies, dones joves, de mitjana edat o prematurament velles. Són dones que tenenen comú una religió, però gosaria dir que això no és pas el que les aglutina més sinó el fet de ser dones immigrants, amb pocs recursos econòmics i una munió de problemes de tot tipus que s'han d'empassar en solitud. I perquè viuen en un "gheto" que les aïlla del país en el què viuen. I el fet de ser musulmanes és un "plus negatiu" que les afecta a totes. Perquè si busquen feina ho tenen molt més cru que les dones llatinoamericanes, les romaneses o les russes.
Xador a part, hi ha diversos motius per aquest rebuig.
Moltes dones tenen permís de residència però no pas de treball. Per tant només els queda l'opció de ser feineres en cases particulars. Les magrebines que han arribat al nostre país amb més de 35 anys, la majoria d'elles no han anat a escola i tenen dificultats per aprendre el castellà o el català. No estan avesades a prendre cap iniciativa fora de la seva llar. Sovint tenen l'oposició del marit per treballar fora de casa i, val a dir-ho, tampoc estan avesades al tipus de neteja que les dones d'occident exigim que es faci a casa nostra.
Quatre anys enrera, quan vaig aterrar al Raval, tenia alumnes amb permís de treball i un castellà acceptable, que feien la neteja d'oficines, restaurants etc. Ara, amb la crisis han perdut la feina i seran les darreres en recuperar-la. He de dir que entre aquestes dones, les més joves, n'hi havia de llicenciades en alguna Universitat del Marroc o d'Argèlia, que dominaven el castellà i el francès, alguna fins i tot l'anglès. Aquestes dones ara no tenen ni atur ni feina. Els seus marits tampoc. Estan en un atzucac angoixant. No hi ha dia que em preguntin quan s'acabarà la crisi.
Força famílies han hagut d'abandonar la seva llar per anar-se'n a viure a casa d'uns parents a Badalona, a Santa Coloma, a Ciutat Meridiana. Els acullen perquè els vincles familiars són molt potents entre els magrebins( no sé si entre tots els musulmans) però els conflictes que es generen en un pis petit compartit amb dotze o quinze persones són inevitables. I la família acollida en pateix intensament. I enyoren el Raval, les amigues, les botigues on compraven i el nostre Casal que visiten de tant en tant. Tanmateix hi ha algunes dones que es desplacen cada dia per venir a classe i trobar un escalf i un parell d'hores de distenció, d'oxígen per poder tornar a la seva dura realitat.
Entre les meves alumnes no n'hi ha cap que es plantegi el retorn al seu país de moment. Totes tenen l'esperança que la situació millori. D'altra banda saben que al seu país no els espera cap futur. I resisteixen i resisteix com poden.
En elmeu "proper reportatge" parlaré de les noves generacions, les nascudes o crescudes a Catalunya.
Sílvia Puigvert.
Cal Corneta.
Berga.
Fa vuit mesos que el tinc totalment abandonat.
En aquest temps no he fet gaire res de bo. La feina al Raval i el curs de Conte a l'Ateneu.
El que potser té més interès pels qui es posin en contacte amb mi és, sens dubte, el que pugui dir sobre el Raval.
El món Islàmic acapara diàriament les informacions de tots els mitjans. Les guerres, el terrorisme, la burka a occident... Jo, cada dia que vaig al meu centre del Raval, em trobo amb una realitat quotidiana, feta de dones musulmanes que abans que res són dones, casades, vídues o divorciades, mares, àvies, dones joves, de mitjana edat o prematurament velles. Són dones que tenenen comú una religió, però gosaria dir que això no és pas el que les aglutina més sinó el fet de ser dones immigrants, amb pocs recursos econòmics i una munió de problemes de tot tipus que s'han d'empassar en solitud. I perquè viuen en un "gheto" que les aïlla del país en el què viuen. I el fet de ser musulmanes és un "plus negatiu" que les afecta a totes. Perquè si busquen feina ho tenen molt més cru que les dones llatinoamericanes, les romaneses o les russes.
Xador a part, hi ha diversos motius per aquest rebuig.
Moltes dones tenen permís de residència però no pas de treball. Per tant només els queda l'opció de ser feineres en cases particulars. Les magrebines que han arribat al nostre país amb més de 35 anys, la majoria d'elles no han anat a escola i tenen dificultats per aprendre el castellà o el català. No estan avesades a prendre cap iniciativa fora de la seva llar. Sovint tenen l'oposició del marit per treballar fora de casa i, val a dir-ho, tampoc estan avesades al tipus de neteja que les dones d'occident exigim que es faci a casa nostra.
Quatre anys enrera, quan vaig aterrar al Raval, tenia alumnes amb permís de treball i un castellà acceptable, que feien la neteja d'oficines, restaurants etc. Ara, amb la crisis han perdut la feina i seran les darreres en recuperar-la. He de dir que entre aquestes dones, les més joves, n'hi havia de llicenciades en alguna Universitat del Marroc o d'Argèlia, que dominaven el castellà i el francès, alguna fins i tot l'anglès. Aquestes dones ara no tenen ni atur ni feina. Els seus marits tampoc. Estan en un atzucac angoixant. No hi ha dia que em preguntin quan s'acabarà la crisi.
Força famílies han hagut d'abandonar la seva llar per anar-se'n a viure a casa d'uns parents a Badalona, a Santa Coloma, a Ciutat Meridiana. Els acullen perquè els vincles familiars són molt potents entre els magrebins( no sé si entre tots els musulmans) però els conflictes que es generen en un pis petit compartit amb dotze o quinze persones són inevitables. I la família acollida en pateix intensament. I enyoren el Raval, les amigues, les botigues on compraven i el nostre Casal que visiten de tant en tant. Tanmateix hi ha algunes dones que es desplacen cada dia per venir a classe i trobar un escalf i un parell d'hores de distenció, d'oxígen per poder tornar a la seva dura realitat.
Entre les meves alumnes no n'hi ha cap que es plantegi el retorn al seu país de moment. Totes tenen l'esperança que la situació millori. D'altra banda saben que al seu país no els espera cap futur. I resisteixen i resisteix com poden.
En elmeu "proper reportatge" parlaré de les noves generacions, les nascudes o crescudes a Catalunya.
Sílvia Puigvert.
Cal Corneta.
Berga.
dimecres, 13 de gener del 2010
Un altre any per endavant
La "resaca" de les festes ja s'ha acabat.
En Fernando Onega, que és un periodista que admiro molt, va enviar una felicitació a alguns amics que deia (més o mensy) : Las fiestas navideñas han llegado a su fin. Felicidades !
És una acudit però que és força real per a la majoria de les persones.
Massa àpats, segur. Massa preocupació pels regals, també. Però al marge d'això crec que hi ha un sentiment força generalitzat, però que no comparteixo, que aquestes festes són un "pal". Suposo que hi ha famílies que es veuen forçades a compartir aquests dies amb familiars amb els quals no s'avenen. Persones que es veuen forçades a celebrar el que no els ve de gust de celebrar. Persones a les quals aquestes diades no els diuen res i és una càrrga feixuga.
Els que heu llegit el meu darrer escrit en el blog ja sabeu que, per a mi ,aquestes festes sempre han estat un motiu d'alegria, de retrobament feliç amb la família. I que això em ve de petita. De tota manera penso que aquests sentiment creixent que el Nadal és feixuc i gairebé un sacrifici, és perquè (al marge de si es té algun sentiment religios o no) hi ha un factor preocupant. A les persones cada cop ens costa més reunir-nos, compartir possibles alegries, conviure hores i hores, dia rera dia, amb la família que no és, de vegades, la més propera. I, sobretot, penso que el mal rau en haver perdut la capacitat d'il.lusionar-nos, d'haver deixat morir l'infant que tots portem encara a dins però que hem enterrat per mil motius. I això empreocupa.
Perquè ens hem fet grans ja no ens podem il.lusionar ni tenir petits somnis ? L'única il.lusiói l'únic somni és que ens toqui la Grossa de Nadal ? Ai qui greu !
S'han acabat les festes però, personalment, espero amb il.lusó el proper Nadal.
Fa un temps em vaig trobar amb una amiga que em deia que ha perdut la capacitat de riure sovint. Des d'aquell dia he observat que molta gent de la meva edat,amb qui he mantingut sempre una continuada relació, certament riuen molt menys que quan eren joves.
La meva àvia i la meva mare van mantenir, fins que es van morir, la capacitat de riure. Jo he heretat el seu riure, sovint massa escandalós. Espero que l'edat no faci desaparèixer el meu riure espontani i escandalós. Perquè sempre que ric m'allibero dels problemes i em sento molt més jove.
És una mica preocupant que es facin teràpies del riure. Com ens hem tornat que necessitem una teràpia per retrobar la capacitat de riure ?
Anem malament ! Molt malament !
En Fernando Onega, que és un periodista que admiro molt, va enviar una felicitació a alguns amics que deia (més o mensy) : Las fiestas navideñas han llegado a su fin. Felicidades !
És una acudit però que és força real per a la majoria de les persones.
Massa àpats, segur. Massa preocupació pels regals, també. Però al marge d'això crec que hi ha un sentiment força generalitzat, però que no comparteixo, que aquestes festes són un "pal". Suposo que hi ha famílies que es veuen forçades a compartir aquests dies amb familiars amb els quals no s'avenen. Persones que es veuen forçades a celebrar el que no els ve de gust de celebrar. Persones a les quals aquestes diades no els diuen res i és una càrrga feixuga.
Els que heu llegit el meu darrer escrit en el blog ja sabeu que, per a mi ,aquestes festes sempre han estat un motiu d'alegria, de retrobament feliç amb la família. I que això em ve de petita. De tota manera penso que aquests sentiment creixent que el Nadal és feixuc i gairebé un sacrifici, és perquè (al marge de si es té algun sentiment religios o no) hi ha un factor preocupant. A les persones cada cop ens costa més reunir-nos, compartir possibles alegries, conviure hores i hores, dia rera dia, amb la família que no és, de vegades, la més propera. I, sobretot, penso que el mal rau en haver perdut la capacitat d'il.lusionar-nos, d'haver deixat morir l'infant que tots portem encara a dins però que hem enterrat per mil motius. I això empreocupa.
Perquè ens hem fet grans ja no ens podem il.lusionar ni tenir petits somnis ? L'única il.lusiói l'únic somni és que ens toqui la Grossa de Nadal ? Ai qui greu !
S'han acabat les festes però, personalment, espero amb il.lusó el proper Nadal.
Fa un temps em vaig trobar amb una amiga que em deia que ha perdut la capacitat de riure sovint. Des d'aquell dia he observat que molta gent de la meva edat,amb qui he mantingut sempre una continuada relació, certament riuen molt menys que quan eren joves.La meva àvia i la meva mare van mantenir, fins que es van morir, la capacitat de riure. Jo he heretat el seu riure, sovint massa escandalós. Espero que l'edat no faci desaparèixer el meu riure espontani i escandalós. Perquè sempre que ric m'allibero dels problemes i em sento molt més jove.
És una mica preocupant que es facin teràpies del riure. Com ens hem tornat que necessitem una teràpia per retrobar la capacitat de riure ?
Anem malament ! Molt malament !
diumenge, 27 de desembre del 2009
NADAL, ÉS CLAR
Amb aquest Nadal és la cinquanta cinquena vegada que faig cagar el Tió.Vaig començar quan tenia un any i a casa me'n van fer acomiadar als 10 anys. Quan va néixer l'Anna vam reinstaurar la tradició. L'Anna tenia sis mesos escassos, però el vam fer cagar juntament amb uns amics que encara no tenien fills, després ells en van tenir tres de molt seguits i d'aleshores estant l'hem fet cagar tots plegats. Es va morir la meva mare però vam continuar la tradició tots junts. Uns anys més tard els nostres amics van deixar de venir per motius familiars però nosaltres ho vam seguir fent, amb la incorporcació de tres néts. I ara que els néts tenen 14, 12 i 11 anys seguim amb aquest bell costum, la vigília de Nadal i són els xics els que omplen el Tió mentre nosaltres, en una altra habitació esperem el crit de la canalla dient "ja fuma, ja fuma! per abraonar-nos damunt el d'aquest, armats de bastons i fent les cantarelles adients mentre atonyinem amorosament el Tió, un Tió que ve del meu pare. Tota la família esperem aquest dia amb la mateixa il.lusió de quan érem infants. I els adults que, de petits, no van tenir mai Tió, són els que l'esperen amb més il.lusió de tots els adults.Després sopem i la fem petar fins ben tard. Enguany, per motius diversos, hem sopat primer i hem fet el Tió després. La il.lusió i les riallades ham estat les mateixes. Les lletres de les Nadales comencen a flaquejar i haurem de fer un llibret de cançons per l'any vinent.
La vigília de Nadal és quan més gaudim de les festes a casa, quan tots ens tornem a sentir petits, quan avis, pares, fills i néts compartim en un mateix plas i amb la mateixa al·legaria una festa familiar que ens aplega a tots.I això no té preu !
Aquest any, l'Oriol ha fet tot sol el pessebre. La Tanit ha planxat dues estovalles i 12 tovallons a la perfecció. Espero que l'any vinent en Roger prepari la il·luminació de l'arbre de Nadal i dels balcons.
Pel dinar de Nadal vam tornar a ser-hi tots, fins i tot va venir una germana de la Karen, la Debby. Com més som més bé ens ho passem. El tec ens va deixar abaltits i, després de la llarga sobretaula, els adults ens vam anar estirant damunt els matalassos de la sala d'estar del Tió mentre la jovenalla se n'anava a l'altra sala d'estar a jeure als sofàs per mirar la tele o se'n van anar a jugar a l'ordinador. Gran migdiada. Com la del llop que s'havia menjat les sis cabretes. Ja era ben fosc quan tothom va començar a desfilar cap a casa seva. El dia de Nadal vam trobar a faltar a la Tanit que se n'havia anat a Andorra per passar el dia amb el seu pare i la nova família del pare.
Ha estat un Nadal tranquil, harmoniós... feia temps que no em sentia tan feliç.
dilluns, 21 de desembre del 2009
AMINATOU HAIDAR
Fa molt anys em vaig adherir a la causa del poble Sahrauí. Amb l'ajuda del col.lectiu de Terrassa, que feia anys que donava suport a aquest poble. A Berga es van fer unes jornades per donar conèixer la seva causa i una problemàtica molt propera a la de Catalunya, la del poble sahrauí. A casa nostra vam acollir diversos homes saharians. Estaven molt cansats de no entrar en una lluita directa amb l'exèrcit marroquí i deien que això els afeblia, perquè, mentre lluitaven, i generalment vencien, els ànims eren forts, els mantenien en esta d'alerta total, els feia sentir vius i combatius. Però que l'espera d'una resolució per part de-les Nacions Unides, els deixatava. Els homes, tots soldats, ja no tenien una missió concreta. I l'espera els deixondia. Tenien por que l'espera interminable del referèndum que sol·licitaven i que e Marroc no acceptava, malgrat les pressions de les Nacions Unides, acabés amb la seva força per lluitar contra el Marroc.AMINATOU HAIDAR, en posar la seva vida a les mans
dels seus eterns botxins i alhora, a la dels Països europeus i també dels EE.UU. ha aconseguit que, durant uns dies, totes les mirades del món l'estiguessin seguint i que la causa per la qual ella arriscava la vida, estigués en un primer pla.De moment ella ha guanyat la batalla. Però la cara fosca de tots els estats es manté.
Llarga vida a AMINATOU HAIDAR.
Però no serà llarga si tots nosaltres no la recolzem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
