dissabte, 15 d’agost del 2009
Error
Mentre escrivia l'anterior text va canviar el tipus de lletra, però en rellegir el text publicat no hi apareixia aquest canvi. Misteris que no sé entendre. De tota manera imagineu-vos que això va passar tal com us ho vaig dir. Així tindrà sentit el que us deia.
CATLANS ! JA SÓC AKÍ !
Torno a ser aquí però per poc temps, perquè demà passat me'n vaig de vacances a Irlanda.
La darrera vegada que vaig escriure en el meu blog va ser al març, per dir que havia estat missing a causa d'un accident. Després vaig estar missing a causa de res. Suposo que per l'esforç de reintegrar-me de mica en mica a la vida normal. Sóc una persona que, quan se m'estronquen les oracions trigo moooooooooooooolt temps a retrobar el meu aire. Sóc una perona de rampells que m'han dut massa vegades per mals camins. De vegades per bons camins. Sempre camins atzarosos. No sóc conscient de buscar l'aventura però la cerco inconscientment. I això, tota la vida m'ha portat molts problemes. I no m'agraden els problemes. Ara mateix no sé per què ha canviat el tipus de lletra. Ni sé com retornar a l'inicial. És una mena d'exemple de la meva vida. Hi ha situacions que em sembla que no he buscat però que m'han succeït. Tanmateix això no ha passat perquè sí. He pitjat alguna tecla que ha fet que el tipus de lletra canviés. Però ni que em matéssin no podria dir quina ha estat. Bé, ara aniré tirant amb el que tinc.
Què he fet d'ençà del Març ? Molt i res. Molt cap endins i res que tingui ganes d'explicar.
El més suggeridor ha estat la trobada amb les amigues de fa 50 anys. Les que fa 50 anys que seguim en contacte estret, compartint-ho tot. Ens vam trobar a Gósol, amb en Ballarin, que està sensacional als seus 89 anys. I amb la nostra Xita Parés, que als 20 anys va caure a la caldera de la juventut i es manté com sempre, per dins i per fora.
Però de tot això ja en parlaré quan torni d'Irlanda, quan estigui a Barcelona, quan la Tardor em dugui a l'escalfor de l'Ateneu, a l'escalfor dels records, a les retrobades amb les amigues i els amics, a aquest enyor del passat però que forma part d'un present absolut i perenne.
Fins al setembre.
La darrera vegada que vaig escriure en el meu blog va ser al març, per dir que havia estat missing a causa d'un accident. Després vaig estar missing a causa de res. Suposo que per l'esforç de reintegrar-me de mica en mica a la vida normal. Sóc una persona que, quan se m'estronquen les oracions trigo moooooooooooooolt temps a retrobar el meu aire. Sóc una perona de rampells que m'han dut massa vegades per mals camins. De vegades per bons camins. Sempre camins atzarosos. No sóc conscient de buscar l'aventura però la cerco inconscientment. I això, tota la vida m'ha portat molts problemes. I no m'agraden els problemes. Ara mateix no sé per què ha canviat el tipus de lletra. Ni sé com retornar a l'inicial. És una mena d'exemple de la meva vida. Hi ha situacions que em sembla que no he buscat però que m'han succeït. Tanmateix això no ha passat perquè sí. He pitjat alguna tecla que ha fet que el tipus de lletra canviés. Però ni que em matéssin no podria dir quina ha estat. Bé, ara aniré tirant amb el que tinc.
Què he fet d'ençà del Març ? Molt i res. Molt cap endins i res que tingui ganes d'explicar.
El més suggeridor ha estat la trobada amb les amigues de fa 50 anys. Les que fa 50 anys que seguim en contacte estret, compartint-ho tot. Ens vam trobar a Gósol, amb en Ballarin, que està sensacional als seus 89 anys. I amb la nostra Xita Parés, que als 20 anys va caure a la caldera de la juventut i es manté com sempre, per dins i per fora.
Però de tot això ja en parlaré quan torni d'Irlanda, quan estigui a Barcelona, quan la Tardor em dugui a l'escalfor de l'Ateneu, a l'escalfor dels records, a les retrobades amb les amigues i els amics, a aquest enyor del passat però que forma part d'un present absolut i perenne.
Fins al setembre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
