Les nostres criatures no disposen d'espai ni de temps propi i no disfruten del tu a tu, del fet d'estar simplement. Hem culturalitzat el FER i no l'ESTAR.
Com podem dir que una persona és tímida si no en coneixem la causa?
Si no hi h idees intuïtives funcionem d'esma.
No podem presuposar que les criatures que no parlen a classe no tenen idees.
Aquestes frases van ser dites per la mestra i pedagoga Mayte Mases en un seminari per a mestres.
El mestre Ghandi va dir aproximadament això :
S'ha de viure l'Avui pensant que demà morirem. S'ha d'aprendre pensant que es viurà sempre.
No sé si va ser Aristòtil qui va dir
Sólo hay una fuerza motriz, el deseo.
I em sembla que va ser Eràclit qui digué
El carácter es el destino.
I per acabar un bocí d'un diàleg d'una peli d'en Woody Allen. Aquella en què l'Allen és un director sense feina, li proposen finalment de dirigir una pel.lícula i es torna cec just quan l'ha de començar a dirigir. Ara no recordo el títol de la peli. No és per reflexionar sinó per acabar aquest missatge (o com se'n digui) amb un somriure.
Un amic d'en W.A. li diu :
-John me robó a mi mujer !
- Bueno, pero él no te lo tiene en cuenta.
Per cert, avui he anat a veure Vicky Cristina Barcelona. Jo que sóc una fan d'en Woody Allen he sortit tan decebuda ! Però tant ! I em fa una ràbia ! No hi ha res de l'Allen en aquest film. Res de res. Tret del bon treball d'actors, la resta és una pífia descomunal. Sembla una pel.lícula d'encàrreg, i encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, amb un gran pressupost, i la d'Oviedo amb petit pressupost. El mateix argument l'Allen l'hauria pogut salvar tractant-lo com ha tractat altres arguments amb personatges increïbles que arriba a fer creïbles. O potser ni tant sols això s'hauria pogut salvar. Hi ha com una dèria d'ensenyar Barcelona a tort i a dret però una BCN absolutament falsa pels que hi vivim Tot nét, tot polit. Fins i tot el Raval està escombrat i les putes són rialleres. Les Rambles són transitables i amb pocs guiris. La Sagrada Família no està col.lapsada per grups de turistes amb guies que duen un braç alçat amb un paraigües, una pancarteta amb un número o una bandereta, al Parc Güell t'hi pots passejar tranquil.lament i trobar-te amb un amic. A Barcelona se sent la guitarra d'en Lucía i a Oviedo el Cant dels Ocells.
A Barcelona la gent viu a Pedralbes. En fi, una promo de Barcelona descarada. Una Barcelona de Bienvenido Mister Marshal. Una Barcelona utòpica. Els personatges van i venen de la Pedrera a Sant Pau, de Sant Pau a Montjuic, al Tibidabo, a la Sagrada Família, a la Fundació Tàpies a .....,com si tots fossin hiperactius. I passa el mateix, però en menor intensitat amb Oviedo (on van fer-li un estàtua a l'Allen). Calía quedar-hi bé. Ai, quin greu ! I quants tòpics !
Quan vaig llegir al diari que aquesta peli havia tingut tan èxit a N.Y. ja se'm va arrufar el nas. I és obvi que als americans els ha d'agradar aquesta pel.lícula perquè no crec que als europeus els agradi gens. I als Barcelonins que no siguin de la ceba catalana i barcelonina els horripilarà.
Estimat i venerat Woody, què t'ha passat ? Volies fer uns calerons per poder produir un altre "match point" o una altra "Poderosa Afrodita". Si és així, oblidem aquest mal pas i esperem la teva propera producció. Em
costa de pensar que t'agradi realment aquesta peli feta a Barcelona.Sort que els actors són boníssims. Sort n'has tingut, perquè sinó, hauria marxat del cine a la meitat de la pel.lícula. No ens ho facis més això, estimat Allen. I els turistes american que vinguin a Barcelona atrets per la teva peli segur que es recordaran de ta mare més d'un cop.
En fi, tothom té dret a equivocar-se. I jo t'aprecio molt, senyor del clarinet.
