Pels que heu tingut la paciència de llegir el que vaig escriure anteriorment.
Entre les noves generacions de magrebines que viuen a Barcelona i que conec més o menys, hi ha la de les noies acabades de casar, amb o sense fills, que van venir abans del catacroc mundial. Fa quatre anys la majoria havien anat a escola fins als 12 o 16 anys (no totes) i s'havien casat amb homes, triats per la família (sovint cosins) que ja tenien la residència i el permís de treball a Espanya (entre elles algunes llicenciades en dret o en religió islàmica). Totes aquestes dones manifestaven una agilitat mental molt per sobre de les altres dones deu o vint anys més grans que elles. Aprenien amb facilitat el llenguatge i l'escriptura del castellà. Quan tenien un fill deixaven de venir a classe però, tan bon punt el podien treure de casa, tornaven a venir. De vegades n'hi havia que ho feien d'amagat dels seus marits, aprofitant que a les hores de classe el marit treballava.
Faig un incís. Ara, tot i que els marits estan tots a l'atur, les mares que tenen permís per venir a classe ho han de fer amb les criatures perquè el pare no se'n vol fer càrreg. I si una criatura es posa malalta la mare s'ha de quedar a casa sempre, no en pot marxar ni l'estona que dura la classe.
Però el fet essencial és que aquestes dones fan l'impossible per aprendre i, d'alguna manera, han fet un pas endavant en relació a les dones que tenen 15 o 20 anys més que elles.
Pel que fa als fills de les dones immigrants, tant els que han nascut fora d'Espanya com els que han nascut aquí es presenten diverses situacions.
Jo puc parlar més de les noies, perquè són les que veig al Casal.
Les que han nascut fora d'aquí i han arribat de petites o de jovenetes al nostre país
s'han trobat amb el problema de l'idioma i d'escolarització. El que havien après al seu país no concordava amb l'ensenyament de Catalunya i han tingut dificultats per tirar endavant. Sense una ajuda extra, com la d'un Casal, no se'n surten. Segueixen els estudis obligatoris i després, si no troben cap sortida, tenen l'empar de casa, l'empar i la supeditació,mentre la família espera poder-les casar. Però aquestes noies no han viscut només l'ambient familiar, han viscut un ambient escolar, parlen català i castellà, han estat en contacte amb altres idees, han passejat pels carrers, vesteixen de manera diferent, portin o no portin mocador al cap, i han sortit del gheto. Potser es casaran amb l'home que haurà triat la família, però ja no serà el mateix que per la seva mare.
I les nenes nascudes a Barcelona, que parlen amb la mateixa soltura el català i el castellà com l'àrab, de segur que faran un pas més que les seves germanes.
Crec que en el nostre país hem de preservar els drets humans que protegeixen totes les criatures del món, però els veritables canvis en la societat musulmana dins el nostre país estic segura que l'han de fer les dones, pas a pas, dins la seva família, el seu entorn, el seu gheto.
Nosaltres hi podem fer molt donant.los escalf, comprensió, i diàleg. Però la "revolució de la dona islàmica" ha de sortir del conjunt de la societat feminina islàmica. Elles ho han de voler i elles ho han de batallar. Sinó, res no té validesa.
dijous, 12 d’agost del 2010
NOMÉS TREC EL NAS
Dic que només trec el nas perquè després de tants mesos de no acostar-me al blog no sé si hi seré fidel. En tot cas miraré d'escriure-hi de tant en tant.
Fa vuit mesos que el tinc totalment abandonat.
En aquest temps no he fet gaire res de bo. La feina al Raval i el curs de Conte a l'Ateneu.
El que potser té més interès pels qui es posin en contacte amb mi és, sens dubte, el que pugui dir sobre el Raval.
El món Islàmic acapara diàriament les informacions de tots els mitjans. Les guerres, el terrorisme, la burka a occident... Jo, cada dia que vaig al meu centre del Raval, em trobo amb una realitat quotidiana, feta de dones musulmanes que abans que res són dones, casades, vídues o divorciades, mares, àvies, dones joves, de mitjana edat o prematurament velles. Són dones que tenenen comú una religió, però gosaria dir que això no és pas el que les aglutina més sinó el fet de ser dones immigrants, amb pocs recursos econòmics i una munió de problemes de tot tipus que s'han d'empassar en solitud. I perquè viuen en un "gheto" que les aïlla del país en el què viuen. I el fet de ser musulmanes és un "plus negatiu" que les afecta a totes. Perquè si busquen feina ho tenen molt més cru que les dones llatinoamericanes, les romaneses o les russes.
Xador a part, hi ha diversos motius per aquest rebuig.
Moltes dones tenen permís de residència però no pas de treball. Per tant només els queda l'opció de ser feineres en cases particulars. Les magrebines que han arribat al nostre país amb més de 35 anys, la majoria d'elles no han anat a escola i tenen dificultats per aprendre el castellà o el català. No estan avesades a prendre cap iniciativa fora de la seva llar. Sovint tenen l'oposició del marit per treballar fora de casa i, val a dir-ho, tampoc estan avesades al tipus de neteja que les dones d'occident exigim que es faci a casa nostra.
Quatre anys enrera, quan vaig aterrar al Raval, tenia alumnes amb permís de treball i un castellà acceptable, que feien la neteja d'oficines, restaurants etc. Ara, amb la crisis han perdut la feina i seran les darreres en recuperar-la. He de dir que entre aquestes dones, les més joves, n'hi havia de llicenciades en alguna Universitat del Marroc o d'Argèlia, que dominaven el castellà i el francès, alguna fins i tot l'anglès. Aquestes dones ara no tenen ni atur ni feina. Els seus marits tampoc. Estan en un atzucac angoixant. No hi ha dia que em preguntin quan s'acabarà la crisi.
Força famílies han hagut d'abandonar la seva llar per anar-se'n a viure a casa d'uns parents a Badalona, a Santa Coloma, a Ciutat Meridiana. Els acullen perquè els vincles familiars són molt potents entre els magrebins( no sé si entre tots els musulmans) però els conflictes que es generen en un pis petit compartit amb dotze o quinze persones són inevitables. I la família acollida en pateix intensament. I enyoren el Raval, les amigues, les botigues on compraven i el nostre Casal que visiten de tant en tant. Tanmateix hi ha algunes dones que es desplacen cada dia per venir a classe i trobar un escalf i un parell d'hores de distenció, d'oxígen per poder tornar a la seva dura realitat.
Entre les meves alumnes no n'hi ha cap que es plantegi el retorn al seu país de moment. Totes tenen l'esperança que la situació millori. D'altra banda saben que al seu país no els espera cap futur. I resisteixen i resisteix com poden.
En elmeu "proper reportatge" parlaré de les noves generacions, les nascudes o crescudes a Catalunya.
Sílvia Puigvert.
Cal Corneta.
Berga.
Fa vuit mesos que el tinc totalment abandonat.
En aquest temps no he fet gaire res de bo. La feina al Raval i el curs de Conte a l'Ateneu.
El que potser té més interès pels qui es posin en contacte amb mi és, sens dubte, el que pugui dir sobre el Raval.
El món Islàmic acapara diàriament les informacions de tots els mitjans. Les guerres, el terrorisme, la burka a occident... Jo, cada dia que vaig al meu centre del Raval, em trobo amb una realitat quotidiana, feta de dones musulmanes que abans que res són dones, casades, vídues o divorciades, mares, àvies, dones joves, de mitjana edat o prematurament velles. Són dones que tenenen comú una religió, però gosaria dir que això no és pas el que les aglutina més sinó el fet de ser dones immigrants, amb pocs recursos econòmics i una munió de problemes de tot tipus que s'han d'empassar en solitud. I perquè viuen en un "gheto" que les aïlla del país en el què viuen. I el fet de ser musulmanes és un "plus negatiu" que les afecta a totes. Perquè si busquen feina ho tenen molt més cru que les dones llatinoamericanes, les romaneses o les russes.
Xador a part, hi ha diversos motius per aquest rebuig.
Moltes dones tenen permís de residència però no pas de treball. Per tant només els queda l'opció de ser feineres en cases particulars. Les magrebines que han arribat al nostre país amb més de 35 anys, la majoria d'elles no han anat a escola i tenen dificultats per aprendre el castellà o el català. No estan avesades a prendre cap iniciativa fora de la seva llar. Sovint tenen l'oposició del marit per treballar fora de casa i, val a dir-ho, tampoc estan avesades al tipus de neteja que les dones d'occident exigim que es faci a casa nostra.
Quatre anys enrera, quan vaig aterrar al Raval, tenia alumnes amb permís de treball i un castellà acceptable, que feien la neteja d'oficines, restaurants etc. Ara, amb la crisis han perdut la feina i seran les darreres en recuperar-la. He de dir que entre aquestes dones, les més joves, n'hi havia de llicenciades en alguna Universitat del Marroc o d'Argèlia, que dominaven el castellà i el francès, alguna fins i tot l'anglès. Aquestes dones ara no tenen ni atur ni feina. Els seus marits tampoc. Estan en un atzucac angoixant. No hi ha dia que em preguntin quan s'acabarà la crisi.
Força famílies han hagut d'abandonar la seva llar per anar-se'n a viure a casa d'uns parents a Badalona, a Santa Coloma, a Ciutat Meridiana. Els acullen perquè els vincles familiars són molt potents entre els magrebins( no sé si entre tots els musulmans) però els conflictes que es generen en un pis petit compartit amb dotze o quinze persones són inevitables. I la família acollida en pateix intensament. I enyoren el Raval, les amigues, les botigues on compraven i el nostre Casal que visiten de tant en tant. Tanmateix hi ha algunes dones que es desplacen cada dia per venir a classe i trobar un escalf i un parell d'hores de distenció, d'oxígen per poder tornar a la seva dura realitat.
Entre les meves alumnes no n'hi ha cap que es plantegi el retorn al seu país de moment. Totes tenen l'esperança que la situació millori. D'altra banda saben que al seu país no els espera cap futur. I resisteixen i resisteix com poden.
En elmeu "proper reportatge" parlaré de les noves generacions, les nascudes o crescudes a Catalunya.
Sílvia Puigvert.
Cal Corneta.
Berga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
