COM EL GUADIANA

Algunes amigues sempre m'han dit que sóc com el Guadiana, que ara el veus i després desapreix durant quilòmetres per tornar a reaprèixer i tornar a endinsar-se a la terra. Quan desapareixo no sóc conscient del temps que passa, me'n fan ser els altres. Quan avui he obert el meu blog i he vist que no l'havia tocat des de fa més d'un més no me'n feia pagues. Però aquesta és una de les meves xacres que dubto que, en aquestes alçades de la meva vida, pugui arribar a rectificar.
Què he fet durant aquest més en què he estat missing total ? Missing del blog,si més no. Doncs simplement intentant acoplar-me a les activitats d'aquest any. D'altra banda l'entrada a la tardor total, l'escurçament del dia i de la llum em paralitza força i m'entristeix. I el Raval m'ha xuclat molt animicament. Aquest any tenim un munt d'alumnes noves, la majoria joves, molt interessades en aprendre, i amb uns panorames personals escruixidors que em trasvalcen i em creen un gran sentiment d'impotència que sé que he de superar. I només faltava aquesta crisi que permet que els banquers dormin tranquils a les seves cases mentre els pobres passen a l'estatus de miserables i els que les passaven magres esdevinguin pobres de solemnitat. Les famílies magrebis que anaven vivint amb el sou de manobre del pare i potser del germà gran ara es troben que el pare i el germà han perdut la feina. D'altra banda hi ha un fet nou que no havíem vist mai al Raval : ens arriven mares joves que han hagut de deixar els fillets al Marroc, amb el marit que té feinetes de tant en tant i que han estat enviades a Espanya per buscar treball netejant cases. Estan destroçades, enyorades i arriben en un moment en què no troben feina enlloc. Les setmanes van passant i la desesperació va creixent. Hi ha una mare que va venir embarassa de de 8 mesos perquè el seu fill neixés a Espanya. Ara la seva criatura té 4 mesos. Ha deixat una nena de tres anys i un nen de 4 anys al Marroc i està desolada. No troba feina. I el temps passa. Quines vides més dures i sense futur. Aquestes dones venen cada dia a classe amb un somriure dolç, m'abracen, ens fem tres petons, Salam Alekum, Alekum Salam. I quan marxen les abraçades i els petons encara són més emotius i ens donen les gracies pel temps que els hem dedicat. Quina fortalesa, la d'aquestes dones.